Un límit infranquejable
Que els aldarulls posteriors a les manifestacions i protestes d’aquests dies -que tenen l’empresonament de Pablo Hasél com a detonant però que inclouen una llarga diversitat de reivindicacions- estaven agafant un caire preocupant ja es va percebre amb l’assalt a la comissaria dels Mossos de Vic, el mateix 16 de febrer. Però ja hi havia larvats uns nivells més alts d’agressivitat. Deu dies abans s’havia llançat un artefacte incendiari contra la seu de la Policia Local de Matadepera i l’estació de tren de Vic va ser greument vandalitzada. I encara el 31 d’octubre una manifestació a Barcelona contra les restriccions anticovid -vinculada pels Mossos a grups d’extrema dreta- ja va acabar amb 14 detinguts, 23 policies ferits i diversos saquejos.
Vist el context, el cert és que dissabte a Barcelona aquest denominador comú que és la violència -al marge de qualsevol reivindicació- va superar un límit insostenible, com és posar en risc clarament i intencionadament la vida de l’agent de la Guàrdia Urbana que era dins del vehicle policial que va ser encès. Les imatges són clares: un primer artefacte incendiari que esclata però lluny de la furgoneta, una bengala que s’hi queda a sota, un segon artefacte que també es queda a sota però no deflagra i una persona que hi aboca líquid inflamable perquè, finalment, les flames s’activin.
Els Mossos han fet almenys una detenció relacionada amb aquest lamentable fet. La investigació policial i l’actuació judicial (alerta amb la tipificació que se’n faci) ja seguiran el seu curs. Però com a societat ens hem d’interrogar profundament al voltant d’aquesta escalada i d’aquest -esperem- episodi màxim viscut dissabte. Dues entrevistes en l’edició de l’ARA d’aquest diumenge aportaven conceptes importants. El cònsol dels Estats Units a Barcelona, Robert Riley, en referència a l’assalt del Capitoli, deia: “No només hem de mirar les flames, sinó què hi ha a sota. Molta gent se sent ignorada i no escoltada. Cal escoltar”. I el degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, Oriol Amat, parlava de “desigualtats inadmissibles” en la societat. Aquest pas és imprescindible per fer un diagnòstic acurat de la situació.
Amb tot, fer aquestes reflexions no implica mirar cap a una altra banda ni encara menys justificar la violència. Al contrari. Catalunya té una forta tradició en la cultura de la no-violència i la resistència passiva, i és necessari tenir-ho present. Moltes forces polítiques han tingut la temptació en un moment o altre de contemporitzar davant certes actituds violentes en funció del signe de la protesta. Ara els ulls estan posats sobre la CUP, que vist l’incident amb la Urbana de dissabte finalment ha parlat d’un límit que no es pot franquejar.
Tothom coincideix que, en paral·lel a la lluita sanitària, cal posar-se a treballar per revertir les crisis social i econòmica, indestriables. Per fer-ho, cal tenir Parlament i Govern, uns pressupostos i començar a aplicar polítiques socials i de suport a les empreses, amb una bona gestió de l’accés als fons antipandèmia com a element primordial. Tot això no pot convertir-se en un sil·logisme que acabi dient que per solucionar els problemes del país cal canviar el model policial. Aquest és un debat que cal fer en fred. En calent, toca desescalar la violència i treballar.