Aldarulls i actuació dels Mossos

Catalunya ha viscut aquest dimecres el segon dia de protestes violentes contra l'empresonament de Pablo Hasél, el raper condemnat pel contingut de les seves cançons i els seus tuits. És comprensible la frustració i la ràbia que ha provocat aquesta actuació judicial, però en cap cas justifica els atacs contra les comissaries, el mobiliari urbà o els comerços que s'han vist en les últimes hores. És evident que, al costat de persones que pretenien només mostrar la seva indignació pel que és una autèntica vergonya democràtica exercint el seu dret a la manifestació, hi ha hagut grups violents organitzats que buscaven l'enfrontament directe amb les forces de l'ordre o fins i tot practicar el pillatge. L'assalt a la comissaria dels Mossos de Vic va ser un episodi molt greu en què es va posar en perill la integritat dels agents.

Però de la mateixa manera cal subratllar que les imatges d'una dona amb l'ull ensangonat presumptament a causa d'una bala de foam dels Mossos d'Esquadra a Barcelona, després de l'impacte que va tenir el cas Ester Quintana, tornen a qüestionar el model d'ordre públic. Caldrà, doncs, una investigació exhaustiva per saber què ha passat, i s'han de tornar a canviar els protocols i els procediments, com ja va passar quan es va prohibir l'ús de bales de goma. No pot ser que cada vegada que hi ha situacions similars s'hagin de lamentar danys personals irreversibles com aquest.

També cal ser conscient que darrere d'aquest esclat d'ira hi ha fenòmens complexos que no es poden ignorar. La situació de crisi sanitària i econòmica provocada per la pandèmia -que ha generat, encara que estigui justificat des del punt de vista sanitari, la restricció de drets com el de circulació i moviment, el tancament de molts negocis i la sensació que no s'acaba de veure la llum al final del túnel- ha provocat que tots plegats estiguem asseguts a sobre d'un polvorí social, d'un volcà preparat per erupcionar en qualsevol moment. Imatges similars a la d'aquests dies s'han vist també en països com Holanda o Alemanya. Si a més s'hi suma la incapacitat del govern espanyol per donar resposta a desafiaments democràtics com el que li planteja Catalunya, i la sensació general de regressió en termes de drets fonamentals, tenim un còctel verinós perquè la situació al carrer potencialment es desbordi.

Hi ha una joventut a la qual se li van tancant portes, que està a l'atur o que no pot ni tan sols fer classes presencials a les universitats o instituts, i que veu com el futur que se li dibuixa és ben negre. I el cas Hasél no ha estat més que una espurna que ha encès una situació d'indignació que ve de lluny. Per això les autoritats s'han de focalitzar en, d'una banda, evitar que casos com el del raper lleidatà es repeteixin amb una reforma del Codi Penal que és urgent, i, de l'altra, en oferir una perspectiva de futur a molts joves que avui no són capaços de veure-la. El perill de tenir una "generació perduda" és massa elevat per no dedicar tots els esforços que siguin necessaris a evitar-lo.