El problema del finançament dels ajuntaments és estructural i ve de lluny. Les successives reformes en el seu finançament no l'han resolt. Segueix sent l'administració menys dotada econòmicament. I, en canvi, és la més propera al ciutadà i, per tant, la que nota més els problemes del dia a dia de la gent i sent, doncs, la immediatesa de la pressió popular. Per això els ajuntaments tendeixen a fer més coses de les que, a dreta llei, els corresponen. Acaben assumint serveis com els de llars d'infants, residències de gent gran o oficines d'ocupació, a més de qüestions culturals, esportives i de medi ambient, entre molts exemples més que se sumen a qüestions centrals com la neteja, la seguretat, l'enllumenat o el transport. Es calcula que presten entre un 15% i un 20% de serveis que haurien de donar els governs autonòmics o l'Estat. A Catalunya, a causa de l'ofec econòmic endèmic que també pateix el govern de la Generalitat, aquesta tasca de substitució és molt rellevant i persistent. L'esforç del govern català en suport dels ajuntaments s'ha anat reduint.
Tota aquesta conjuntura és la que ha portat en períodes de crisi a l'ofec econòmic de molts municipis, una situació que va ser especialment crítica entre el 2012 i el 2015 i que ara, a remolc de la pandèmia i de la inflació de preus per la guerra d'Ucraïna, es torna a notar. Això no vol dir que una part de la responsabilitat –o de la irresponsabilitat– no es degui també a males pràctiques amb polítiques de despesa frívoles, laxes o directament populistes dels governs municipals. La bombolla immobiliària va portar ingressos extres no estables que van acostumar molts municipis a un dopatge irreal. Després va venir la patacada.
I encara hi ha una altra qüestió a tenir en compte, el campanilisme: l'excés d'administracions locals (massa ajuntaments petits, més els consells comarcals i les diputacions), un minifundisme administratiu que dificulta la bona gestió (sobretot en els casos més micro) i en especial la coordinació mancomunada de serveis essencials. No tothom ha de tenir un polígon industrial, un poliesportiu cobert, una piscina, etc.
Però malgrat totes aquestes incongruències, el cert és que estem davant d'un problema de fons que, tot i ser àmpliament sabut i reconegut, no es resol. Ara mateix, tal com donem a conèixer a l'ARA, hi ha una trentena de municipis –27 en concret– amb romanents de tresoreria negatius (en altres paraules, en números vermells), que sovint no es poden resoldre ni amb pujades de l'IBI ni amb retallades de serveis o estructura. Tot té un límit.
A partir d'un 75% de deute, els municipis queden per llei sota tutela financera de la Generalitat, una situació en què avui es troben 15 municipis catalans, 8 dels quals estan per sobre del 76% i 7 superen el 100% d'endeutament respecte als seus ingressos ordinaris.
Passen els anys, passen les reformes, canvien els partits de govern, i molts ajuntaments de tots els colors segueixen fent la viu-viu com poden. Els municipis necessiten un finançament més just que reverteixi en la ciutadania.
