Aires de final d'etapa a Catalunya
En els darrers mesos la política catalana i l'espanyola semblen haver entrat en una centrifugadora. El PP i Vox van arrasar a les eleccions municipals i autonòmiques, cosa que va provocar al seu torn l'avançament electoral per part de Pedro Sánchez. Alhora, un polític que estava retirat, Xavier Trias, va guanyar les eleccions a Barcelona per davant dels dos candidats que eren al govern municipal, Ada Colau i Jaume Collboni. Després, els comuns van sumar els seus vots als del PP (tot i haver dit i redit que no ho farien) per desbancar el tàndem Trias-Maragall, que havien teixit un acord municipal. Arran d'aquest episodi, Junts va decidir no reeditar el seu pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona, i els socialistes van buscar els suports dels comuns, de Tot per Terrassa i de dos díscols de Junts per assegurar-se el govern. El 23-J, el PP i Vox van xocar contra la realitat d'una mobilització màxima de l'esquerra i el sobiranisme. L'independentisme va viure la paradoxa d'obtenir el pitjor resultat en molts anys però alhora ser decisius per a la governabilitat de l'Estat, una patata calenta que afecta especialment Junts, que fins ara no formava part del grup de socis habituals del govern PSOE-UP. I aquest dimarts ERC ha anunciat la seva entrada al govern de la Diputació de Barcelona després d'haver dit que no ho faria. I ara encara està per veure què passa a l'Ajuntament de Barcelona, on també es podria reeditar un tripartit d'esquerres, i caldrà estar atents també per si Pere Aragonès troba alguna fórmula per donar entrada al seu executiu a algun soci, siguin els comuns o Junts.
La realitat és que el mapa polític està molt revolucionat, però que es respira un aire claríssim de fi d'etapa. L'independentisme ha tocat fons i ara és l'hora de refer estratègies i, sobretot, parlar clar a la gent. Les eleccions del 23-J han dibuixat un nou escenari del qual cal extreure conclusions. La primera i més clara és que a Catalunya hi ha un consens molt ampli que calia aturar a qualsevol preu el perill que representen un govern del PP i Vox. Això és el que explica la magnitud del vot sobiranista que aquesta vegada ha optat pel PSC i, en grau més baix, per Sumar. El PSC s'equivocaria si pensa que aquest vot és ara seu i estem a les portes d'una hegemonia dels socialistes a Catalunya, perquè segurament en unes eleccions al Parlament el resultat seria molt diferent. Però la lliçó que se n'ha d'extreure també és que els votants no pertanyen als partits, ni tan sols als moviments polítics. Decideixen el seu vot en funció del tipus d'elecció i del missatge que volen llançar, que en aquest cas ha estat un no monumental a PP i Vox.
És sobre aquesta base, doncs, que s'han de refer els consensos a Catalunya, el famós 80% del qual sempre ha parlat el sobiranisme, i també plantejar noves formes de fer política: menys relat, menys eslògans, menys apriorismes ideològics i més servei a les persones i al país. Més pactes i menys vetos, excepte a l'extrema dreta. Més transparència i més honestedat, també a l'hora d'explicar les decisions més difícils. Els ciutadans ho agrairan.
