Els aiguats són balsàmics, però la sequera continua
L’onada de tempestes que ha travessat Catalunya aquest cap de setmana ha estat realment balsàmica. Després de gairebé una setmana sota els efectes d’una onada de calor de registres històrics, les pluges que han escombrat el país (al marge dels ensurts i estralls que hagin pogut provocar, com els efectes en la collita d’arròs del delta de l’Ebre) han refrescat notablement l’ambient i, esclar, han suposat una aportació d’aigua més que important davant la situació de sequera.
Les dades inicials parlen de les quantitats més grans en general des del mes de maig i, en determinats casos, com al litoral central, de quantitats que no queien des de fa més d’un any (o tres, en el cas del Maresme). Cal celebrar també l’efecte de la pluja a les conques internes: ahir el Ter baixava amb un cabal set vegades superior al previ al temporal. Igualment, l’alta acumulació d’aigua al Pirineu occidental (sobre el centenar de litres per metre quadrat en diversos punts) acabarà a les Nogueres, al Segre i a l’Ebre, i beneficiarà tant els canals de la plana de Lleida com el sud del país. En definitiva, i per acabar de calibrar el valor d’aquest episodi, ha caigut més aigua que en els dies plujosos del mes de juny que van permetre evitar haver d’elevar la situació de sequera a emergència a tot el país (tot i que no se’n van escapar nombrosos municipis de l’Empordà).
Però a l’hora de fer balanç en relació justament a la sequera –i a l’espera de les dades definitives sobre l’impacte real en el territori– el punt de vista s’ha d’ajustar. Només cal recordar que a finals de juliol els beneficis, precisament, de l’episodi d’aiguats del juny ja havien desaparegut dels embassaments, que tornaven a mostrar un aspecte trist. L’aigua s’havia evaporat, metafòricament i literalment.
I és que la situació de sequera és greu estructuralment. Cal insistir-hi una vegada i una altra: les situacions de sequera que patim ja no són episodis, com fa anys, sinó una característica climàtica cada cop més habitual en les nostres latituds. De fet, la part occidental del mar Mediterrani és una de les zones que més intensament i més aviat estan notant els efectes de l’escalfament global.
Per tant, la temptació de relaxar l’estalvi d’aigua, en general, o les mesures de restricció, en concret, s’hauria de quedar en això, en temptació. Abans d’aquestes pluges i les del juny, en un terç dels municipis del país es gastava més aigua que la permesa, especialment en els de zones turístiques, a causa sobretot de segones residències. Des de principis de mes el règim sancionador del Govern ja està en vigor i, al seu torn, alguns ajuntaments ja han mogut fitxa per augmentar els controls. Begur, fins i tot, ha anunciat multes per excés de consum. Que l’aigua que hem vist ara no desviï la mirada. La pagesia, per exemple, que encara té pendent la modernització de sistemes de reg en no poques explotacions, ha fet en general els deures, ni que sigui forçada pels talls als canals de reg, i l’esforç l’han pagat moltes collites. Toca persistir.
