BarcelonaCom en la novel·la de Gabriel García Márquez, la candidatura dels Jocs d'Hivern del 2030 era la crònica d'una mort anunciada des del moment en què el president aragonès, Javier Lambán, va decidir boicotejar-la per motius electoralistes. El fracàs de la candidatura, que ni tan sols s'ha pogut arribar ni a votar al territori ni a presentar davant del COI, deixa moltes ferides obertes i interrogants per resoldre.
Des del Comitè Olímpic Espanyol es culpa exclusivament Lambán i es lloa l'actitud constructiva que ha tingut la Generalitat durant tot el procés, ¿però de què serveix tot això si tot un govern espanyol o les mateixes institucions aragoneses directament afectades no són capaces de fer rectificar la persona que ho bloqueja tot? Com pot ser que un projecte d'aquesta envergadura, amb tot el que comporta, se'n vagi en orris per l'obsessió anticatalana d'una sola persona? Com pot ser que el partit socialista hagi permès que l'anticatalanisme del president aragonès (que ell pensa que li donarà vots d'aquí un any) passi al davant dels interessos de la ciutadania? Lambán, adversari notori de Pedro Sánchez dins del PSOE, s'ha sortit amb la seva i ni el president espanyol ni el ministre de Cultura i Esports, Miquel Iceta, han obert la boca. Tampoc el primer secretari del PSC i cap de l'oposició a Catalunya, Salvador Illa.
És cert que el COE encara confia en poder presentar una candidatura per al 2034, aquesta sí pilotada exclusivament des de Catalunya. Però a ningú se li escapa que serà molt més difícil aconseguir la nominació (el COI volia una seu europea per al 2030) i també convèncer la ciutadania de les bondats del projecte. En tot cas, la Generalitat ha d'aprofitar la feina feta fins ara per mantenir viu el projecte i optar al 2034, però és obvi que el territori no pot esperar tant de temps ni dependre d'un esdeveniment com aquest per tenir accés a infraestructures bàsiques ni per encetar un replantejament de l'activitat econòmica. El Pirineu mereix l'oportunitat d'albergar uns Jocs d'Hivern, però tampoc en pot dependre el seu futur. I qualsevol plantejament ha de tenir en compte tant el canvi climàtic com la sostenibilitat a llarg termini.
En tot cas, queda clar que l'anticatalanisme d'alguns dirigents polítics espanyols no és només una estratègia innòcua per esgarrapar uns vots aquí i allà, sinó que té conseqüències directes sobre el benestar de la ciutadania. Lambán és l'últim representant d'una estirp de polítics espanyols que ha fet de la confrontació entre pobles veïns la seva divisa, una actitud que esperem que no sigui premiada a les urnes d'aquí un any. En aquest sentit, serà interessant veure què diuen els municipis d'Osca que havien d'albergar proves com ara l'esquí de fons o el cúrling després que aquest dimarts es faci oficial l'adeu als Jocs.
Pel que fa a Catalunya, la lliçó també és ben clara: per a segons quins projectes, millor sols que mal acompanyats.
