Actualitzar Catalunya
Actualitzar Catalunya vol dir posar el país al dia. Repensar-lo. Sense por, amb ambició. Els fronts oberts són molts. ¿Com remuntem l'educació i potenciem la recerca? ¿Com ens reindustrialitzem i com fem la transició energètica en el marc de la crisi climàtica? ¿Com guanyem competitivitat? ¿Com anem cap a un turisme sostenible? ¿Com garantim que el sistema de salut i el conjunt de l'estat del benestar tinguin futur? ¿Què cal fer per respondre a la gravíssima crisi de l'habitatge? ¿I per recuperar l'ascensor social i trencar amb les noves pobreses? ¿Com abordar el debat de la immigració per no deixar que caigui en mans de la demagògia de l'extrema dreta? ¿Com recuperar la vitalitat del català al carrer? ¿Com modernitzar les grans infraestructures: trens, aeroport? Podríem seguir amb la cultura, la intel·ligència artificial... Hi ha molt a decidir, molt a fer. Després del salt endavant frustrat que ha suposat l'aposta independentista, molts d'aquests debats ajornats han esdevingut urgents. No ens podem quedar enrere. El món es mou, la inestabilitat geopolítica és gran, Europa s'estanca. Mentrestant, la societat catalana, oberta i plural, també està canviant a marxes forçades. Ens calen respostes, solucions i capacitat de reacció.
Per descomptat, el plet sobiranista segueix sobre la taula i no es resoldrà per art de màgia. Amb el Procés liquidat per la duresa aliena i la incompetència pròpia, cal garantir el progrés. Tot i el boicot de l'alta judicatura i del PP i Vox, s'ha trencat la política de blocs i s'ha entrat en el terreny de la política, el diàleg i la negociació, que mai s'hauria d'haver abandonat. Ara mateix està per veure si el pacte d'investidura entre le PSC i ERC que ha fet president el socialista Salvador Illa servirà per fer un pas endavant important en l'autogovern amb la hisenda pròpia. I cal tenir clar que fins que no es produeixi el retorn en llibertat de l'expresident Puigdemont no es podrà donar per tancada la repressió i, per tant, no es podrà encarar el futur lliurement.
Aquesta primera Diada amb un Govern no independentista des de l'inici del Procés marca un canvi. Per a tothom. Començant per l'independentisme, al qual li toca recapitular de debò: més enllà de les estratègies partidistes, és important que assumeixi que el país necessita recuperar els grans consensos del catalanisme, amb la llengua al centre, les necessitats concretes dels ciutadans com a guia i la voluntat de més sobirania precisament per assegurar la nació, la gestió i la cohesió. Amb Aliança com a línia vermella, sumar com més actors millor en aquesta tríada, tant polítics com socials i culturals, és una feina de país que ha d'estar per sobre de la legítima pugna pel poder.
I de la mateixa manera que l'independentisme ha de reformular-se si un dia vol tornar a ser hegemònic, el socialisme, ara al poder, té el repte de reconnectar plenament amb el catalanisme polític i el repte de defensar a Espanya la singularitat catalana, on no només li espera l'oposició frontal de la dreta, sinó també les resistències endèmiques de les esquerres, incloent-hi la latència felipista del PSOE. En la mesura que ho aconsegueixi també aconseguirà ocupar la centralitat catalana.
