Un acord que caldrà obligar el PSOE a complir
Un cop coneguda la lletra petita del preacord entre el PSC i ERC per a la investidura de Salvador Illa es resolen alguns dels dubtes que va plantejar la compareixença de la direcció d'ERC de dilluns. D'entrada cal dir que l'acord desborda el perímetre de l'Estatut del 2006 i fa tornar el PSC al consens d'un any abans, quan es va pactar el projecte al Parlament el 2005, i on ja s'afirmava que es crearia una Agència Tributària de Catalunya que gestionaria el 100% dels impostos, i que després es va rebaixar a la categoria de consorci tributari (i que mai es va constituir). Això vol dir que l'objectiu final és que els funcionaris de l'actual AEAT passarien a dependre de la Generalitat, que és una cosa a la qual el PSOE sempre s'havia oposat. L'altre punt interessant de l'acord és que posa límits a la solidaritat amb la resta de territoris, ja que fixa que no pot alterar el principi d'ordinalitat. Aquest és un criteri que el PSC fa temps que defensa però que el PSOE fa seu per primer cop de manera explícita.
Podem afirmar, doncs, que més enllà de la qüestió terminològica i de si en volem dir concert o no, aquest nou sistema suposaria un pas endavant importantíssim tant en termes de suficiència financera com de sobirania fiscal. I que arrossega el PSC a unes posicions que feia temps que no defensava, i al PSOE a un nou paradigma que reconeix l'infrafinançament crònic que ha patit Catalunya des de l'inici de l'estat autonòmic. Ara bé, tampoc es pot negar que el PSOE té un greu problema de credibilitat, i que una cosa és el que accepta posar per escrit i una altra la realitat. Aquest és el principal obstacle que hauran de vèncer els dirigents d'ERC per convèncer les bases de la bondat de l'acord, no tant el contingut en si com la desconfiança que generen els socialistes pels seus reiterats incompliments.
Ara bé, com sempre que ha suscitat el debat sobre la via negociadora, la pregunta és: quina és l'alternativa després dels aprenentatges del 2017? La veritat és que Catalunya només ha assolit guanys en l'autogovern quan ha aprofitat l'aritmètica parlamentària i ha sabut jugar bé les seves cartes. Els acords d'investidura de Pedro Sánchez signats per ERC i Junts, que van possibilitar l'amnistia, són un bon exemple de com la via negociadora, tot i resultar poc èpica, és l'única via efectiva. Per tant, ja podem anticipar que el camí fins a assolir el nou sistema serà llarg i complicat, però també és cert que ERC i Junts tenen bones cartes per forçar Sánchez a complir i arrossegar el PSOE cap a una nova visió de l'Estat que ha d'incloure la singularitat catalana. És cert que el fet que sigui Salvador Illa qui hagi de conduir una part de la negociació, en tant que president de la Generalitat, pot generar desconfiances, però alhora també és la manera d'enfrontar el PSC amb les seves contradiccions.
I per als que diuen que aquest sistema trenca la igualtat dels espanyols, caldria respondre que aquesta pretesa igualtat no ha existit mai. D'una banda, perquè bascos i navarresos tenen el concert. I de l'altra, perquè l'actual sistema, a més d'injust i arbitrari, se sosté sobre el drenatge fiscal de Catalunya.
