La violència masclista no admet mitges tintes ni matisos. L’única actitud possible davant d'aquesta plaga que ve de lluny i que per desgràcia està lluny d’extingir-se és la de tolerància zero, la d’una radical i frontal denúncia, la d’una feina col·lectiva per evitar que es produeixi i, quan passi, per condemnar-la amb contundència. Qualsevol acte intimidador contra les dones ha de ser aïllat, tallat en sec. La violència pot ser psicològica, física, cibernètica i sexual. Des de principi d’any s’han atès a Barcelona el doble de víctimes d’agressions sexuals en grup que el 2019. I també aquest any els Mossos han donat protecció a un 38% més de dones que l’any passat.
La inèrcia secular d’una societat en què els homes han tingut –i en bona part encara tenen– privilegis que es donen per descomptats té com a conseqüència extrema l’abús de poder en termes físics, en els pitjors casos fins al feminicidi. Aquest 2021 a Catalunya n’hi ha hagut 7 de reconeguts per la policia i 5 més segons els criteris de l’Institut Català de les Dones. És aquest conjunt de 12 víctimes les que recordem al diari amb un dossier on donem testimoni de les seves vides segades. Ho fem perquè la seva tragèdia serveixi per a alguna cosa tangible en un context en què, d’una banda, hi ha més consciència i empoderament feminista que mai i, de l’altra, com a efecte de rebot ideològic, l’auge de la ultradreta està blanquejant el vell i agressiu masclisme de sempre.
Per derrotar les paraules negacionistes que volen minimitzar la violència masclista no n’hi ha prou amb bones paraules políticament correctes. Calen polítiques públiques clares i mitjans (pressupostos) efectius. Cal incidir en aquest gravíssim problema a través del món educatiu i dels mitjans de comunicació. I cal garantir la seguretat de totes les dones, siguin nenes, joves o grans. Perquè en ple segle XXI, malgrat els avenços en la visibilització d’aquest forat negre, malgrat el Me Too, malgrat les mobilitzacions, per a una dona sortir sola de nit al carrer segueix suposant assumir un risc per a la seva integritat física. La seva seguretat i la seva llibertat, doncs, no estan garantides. En més o menys grau, en algun moment o altre de la vida totes les dones han sofert algun tipus d’agressió, sigui per part de la seva parella o no, sigui dins la família o fora, en l’entorn laboral, en el lleure, arreu. És una realitat que ha estat normalitzada durant massa temps. Per això segueix entre nosaltres i per això costa tant d’erradicar. Estem davant d’una dura situació que ha de quedar-nos clar que, com a societat, considerem directament menyspreable. El compromís per posar-hi fi no pot sinó ser una prioritat.
