Els abusos de l'Església: molt per descobrir
L'Església francesa va anunciar a finals del 2021 que es vendria patrimoni per indemnitzar les víctimes d'abusos sexuals que ho demanessin, després que una investigació independent xifrés en 3.000 el nombre d'abusadors i en 330.000 els casos identificats des de l'any 1950 a tot el país. L'Església espanyola tot just llavors començava a investigar els seus, i un any i mig després feia públic un informe on admetia poc menys de 1.000 víctimes des del 1945 i 728 abusadors entre els seus membres. Diferents veus van alertar llavors que s'havia quedat manifestament curta i que, més enllà de demanar perdó, no hi havia informació sobre quin tipus reparacions s'havien donat o es pensaven donar, amb quins volums econòmics i a partir de quins criteris objectius. Tampoc es donaven noms d'abusadors. La voluntat del papa Francesc de fer net quedava a mitges.
En aquest context, ara per primer cop una institució pública estatal incideix en l'escàndol dels abusos de l'Església catòlica, que cal recordar que té històricament una relació de privilegi amb l'Estat gràcies a un concordat firmat inicialment el 1953, en plena dictadura franquista, que s'ha anat renovant i segueix vigent malgrat l'aconfessionalitat constitucional de l'Estat. Sigui per aquesta relació especial, sigui per la gravetat dels fets, l'Estat, de la mà del Defensor del Poble, hi ha intervingut amb un diagnòstic propi. A partir d'una enquesta ha fixat que un 1,13% de la població adulta espanyola ha patit abusos sexuals en l'àmbit religiós quan era menor d'edat i un 0,6% ho ha experimentat directament de part de sacerdots i religiosos. Si es fa l'extrapolació del total d'habitants, el total de víctimes serien unes 440.000 persones, més masculines que femenines, en contrast amb el que passa a la societat en general, en què majoritàriament l'abús recau en nenes i dones. La projecció situaria Espanya com el país amb més casos al món d'abusos en l'entorn eclesial.
Constatat l'abast dels abusos, l'ombudsman espanyol, Ángel Gabilondo, proposa que l'Estat creï un fons estatal per compensar les víctimes que no hagin trobat resposta per via penal, un fons al qual creu que és "fonamental" i "inevitable" que l'Església contribueixi econòmicament. És obvi que ha de ser així: de fet, s'hauria de fer càrrec de tot el cost.
A l'Església encara li falta molta transparència i un reconeixement molt més explícit de culpa que comporti assumir-ne totes les conseqüències: apartar els abusadors de tot càrrec, compensar les víctimes i arbitrar mecanismes perquè no es produeixin més casos. Dins l'Església hi ha alguns ordes religiosos que estan actuant amb més celeritat i contundència, però en conjunt, i malgrat les crides i el compromís de l'actual pontífex romà, la resposta està sent tèbia, més marcada per la vergonya que per l'autèntica assumpció de responsabilitats. La institució del celibat i la poca rellevància del món femení dins de l'Església són dues realitats que segueixen pesant com una llosa i que no ajuden a superar el llast dels abusos sexuals, una taca que pesa molt a la institució.
