No només la guerra i la immigració han fet perdre protagonisme a l'agenda verda en aquestes eleccions europees. També les protestes de la pagesia han posat en entredit la lluita contra el canvi climàtic. En realitat, hi ha connexions entre els tres assumptes. La guerra ha provocat una inflació dels preus (en especial de l'energia) que ha perjudicat els productors del camp, els quals històricament ja pateixen per la diferència entre el preu que reben en origen i el que els ciutadans paguen quan van a comprar. Pel que fa a la mà d'obra immigrada, fa dècades que és crucial al camp, on costa trobar treballadors autòctons, tant per la duresa de les feines com pels salaris que s'hi poden pagar (de nou, aquí el problema són els alts costos en comparació amb els guanys –pèrdues, fins i tot de vegades–). I finalment, esclar, hi ha els deures creixents que la Unió Europea s'ha imposat en l'agenda verda, que en efecte suposen un nou sobreesforç per a la pagesia. Ja s'ha començat a recular o, millor dit, a frenar en el ritme d'aplicació d'aquest Pacte Verd.
Els partits centrals de l'arc parlamentari europeu (socialistes, dreta conservadora, liberals i esquerres alternatives) mantenen la necessitat de continuar frenant l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, tot i que, alhora, en més o menys grau, tots estan buscant maneres d'atendre el clam dels productors del camp: bé sigui allargant alguns terminis en l'aplicació de mesures vedes, bé sigui revisant acords comercials a gran escala (per frenar l'entrada de productes agrícoles de fora de la UE) o bé, en tots els casos, buscant reduir els problemes de burocràcia que afecten sobretot les mitjanes i petites explotacions familiars. En tot cas, els pagesos, que van rebre tota l'atenció –i algunes promeses i gestos– per les protestes generalitzades d'ara fa alguns mesos, segueixen fent sentir la seva veu a les carreteres. Aquest dilluns, per exemple, amb un tall transfronterer en diversos punts de Catalunya. Per a la pagesia, en situació precària, no n'hi ha prou amb el que s'ha fet i dit des de Brussel·les i des dels respectius governs.
Igual com passa amb la por a la immigració, la ultradreta està intentant capitalitzar el malestar pagès. Ho fa amb un discurs populista fàcil que busca la confrontació entre món rural i agenda verda. La qüestió és com combatre aquest simplisme. En conjunt, tot i que amb evidents diferències nacionals, el sector primari sempre ha rebut molta atenció de la UE. La política agrària comuna (PAC) ha estat un puntal. Ja no representa el 65,5% del pressupost comunitari com passava el 1981, sinó el 23,5%, però no tant perquè les quantitats hagin disminuït com perquè el pressupost general ha augmentat molt. Avui, el 70% de diners de la PAC van directament a ajuts a agricultors i ramaders, cada cop, això sí, més condicionants ambientalment. Fer rendible i ambientalment sostenible la producció pagesa és clau per millorar la sobirania alimentària europea i per protegir l'entorn natural. Cal treballar braç a braç amb els afectats, evitant caure en el xoc verd i buscant solucions factibles que garanteixin la seva viabilitat. És vital per als pagesos i per a tots.
