Venim d'un any, el 2023, en què un petó no consentit en públic ha provocat la dimissió d'un alt càrrec esportiu. I acabem de veure que França ha blindat a la seva Constitució el dret a l'avortament. Però també venim de l'any en el qual els Mossos han rebut més denúncies que mai de dones per atacs contra la seva llibertat sexual (4.027 dones, dues cada hora), amb 14 dones assassinades a Catalunya pel fet de ser-ho. I estem veient com el dret a l'avortament està en clar retrocés als Estats Units, l'Argentina i altres països. Els avenços, que hem de celebrar sempre, poques vegades són definitius, i cal estar atents que no es reverteixin, sobretot ara que venen mal dades per l'onada conservadora global. La prova són les últimes enquestes públiques que diuen que gairebé la meitat dels homes, i un terç de les dones, en gran part en la franja més jove, afirmen que s'ha anat massa lluny amb el feminisme. Massa lluny?
Avui dediquem el tema del dia a analitzar aquest fenomen, que ha sorprès perquè semblava que la pedagogia feta fins ara havia funcionat. Analitzem què hi pot haver darrere d'aquesta percepció, perquè és important tenir les dades, saber què passa i veure què es pot fer per canviar aquesta percepció que en el futur pot anar en detriment d'uns drets ja aconseguits i, també, dels que queden per assolir. El feminisme, que en els últims anys ha viscut un estimulat debat intern dins del moviment que ha provocat algunes crisis internes que l'han debilitat, té molt camí per córrer. Hi ha moltes coses a millorar, a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món, per arribar a la igualtat de drets. En alguns països són coses tan bàsiques com el dret a estudiar, el dret a anar amb la cara descoberta sense que això suposi la presó o la mort, o el dret a escollir amb qui casar-se. En la majoria, també aquí, és el dret a no ser assetjada, violada, denigrada o humiliada pel fet de ser dona. El cos de les dones és seu, i ningú, ningú, té la potestat de considerar-lo una propietat o decidir sobre què ha de fer amb ell. Sigui la família, l'Església, el clan o l'entorn social.
Poden semblar coses òbvies, però no ho són tant. Com tampoc ho són altres maneres de discriminació i de masclisme que apareixen a la feina, a la vida quotidiana o en les interrelacions socials. La bretxa salarial és un fet i una realitat inqüestionable. L'any passat, per exemple, va ser un any rècord d'ocupació femenina, però, tot i aquesta bona dada, sobretot a Barcelona, on la taxa va arribar al 77,9%, la majoria de les feines estaven més mal pagades i tenien un nivell més baix. Les dones treballadores encara tenen més atur que els homes, tenen més pes en els sectors d'activitat més precaritzats, pateixen més contractes temporals i més jornades parcials i, per tant, els salaris són pitjors. Les àrees de serveis, de cures o de neteja es mantenen com algunes de les ocupacions més nombroses, sobretot entre les dones immigrades, que en general tenen una doble discriminació, per dones i per migrants.
De dades per carregar-se de raons n'hi ha moltes. Però està vist que això no és suficient. El feminisme encara està a mitges i no es pot permetre perdre cap aliat. El masclisme tradicional s'ha de combatre, sempre, però ara també cal elaborar estratègies per recuperar, a favor de la igualtat i els drets, els conversos a un neomasclisme que no podem minimitzar.
