50 anys d'un cop d'estat que va marcar una generació
Aquest dilluns farà 50 anys del cop d'estat del general Augusto Pinochet contra el president xilè Salvador Allende, que va donar pas a una sagnant repressió i a una dictadura que va durar fins al 1989. És veritat que aquella no va ser l'única dictadura militar que es va instaurar al Con Sud durant els anys 70 i ni tan sols la més mortífera, però sí que va ser la més icònica per les imatges del bombardeig del Palau de la Moneda amb el govern esquerrà d'Unitat Popular a dins i per la negativa d'Allende a entregar-se viu als colpistes, tal com havia promès als seus ciutadans per ràdio. El seu últim discurs radiofònic d'aquell matí infaust va quedar gravat a la memòria de tota una generació, i algunes de les seves frases es van convertir en himne, com ara: "Tard o d'hora, s'obriran grans alberedes per on passi l'home lliure per construir una societat millor".
Amb la recuperació de la democràcia, el conegut com a Informe Retigg, de la Comissió Veritat i Reconciliació, va xifrar en 3.227 els executats (1.102 dels quals desapareguts, encara), en 30.000 les persones que van patir tortura i en 200.000 el nombre d'exiliats. Aquell cop d'estat, com tota l'anomenada operació Cóndor, només va ser possible amb la complicitat dels Estats Units, que van enviar tècnics de la CIA per ensinistrar els militars. El context de Guerra Freda va servir de cobertura ideològica per a nombroses violacions dels drets humans, moltes de les quals encara no s'han reparat. La dictadura va tenir un epíleg important en la detenció de Pinochet entre els anys 1998 i 2000 a Londres a causa d'una ordre cursada pel jutge espanyol Baltasar Garzón. Aquell episodi va obrir la porta al processament de Pinochet a Xile mateix, que es va allargar fins a la seva mort el 2006.
El cas és que l'actual govern xilè del president Gabriel Boric, successor ideològic d'Allende, ha posat en marxa un pla per trobar el miler de desapareguts de la dictadura. La realitat a Xile, però, és que el pinochetisme sociològic té un pes molt important i no és descartable que en algun moment tinguem un seguidor seu al capdavant del mateix Palau de la Moneda que el general va bombardejar. Ja va passar al Brasil amb Jair Bolsonaro i podria passar a l'Argentina amb Javier Milei. Fins i tot a Espanya hem vist aquests dies com franquistes declarats tornen a ocupar llocs de responsabilitat a l'administració de la mà dels pactes PP-Vox.
El cas és que l'aniversari hauria de servir per recuperar la memòria de totes les víctimes de les dictadures del Con Sud i per fer pedagogia sobre uns fets que van sacsejar un continent i van provocar un èxode cap a Europa sense precedents. De fet, alguns dels polítics catalans actuals, com Gerardo Pisarello, són fills de represaliats argentins. Mig segle després, els Estats Units també han començat a reconèixer la seva responsabilitat en aquelles atrocitats i violacions de drets humans i han començat a obrir els seus arxius per començar a saber la veritat. El repte ara és que tota aquesta feina de divulgació arribi a les generacions més joves.
