40 anys del gran salt del català: i ara què?

BarcelonaAra fa 40 anys, el 1983, es va aprovar la llei de normalització lingüística, que va posar les bases de la presència del català a l'escola i als mitjans de comunicació. I ara en fa 25, el 1998, es va fer un segon pas per introduir-lo en l'àmbit socioeconòmic amb la idea que no n'hi havia prou amb estendre'n el coneixement sinó que s'havien de garantir els drets dels catalanoparlants a ser atesos en la seva llengua. Avui, però, la situació sociolingüística ha canviat molt respecte al 1998 i, no cal dir-ho, respecte al 1983, de manera que el català afronta nous reptes i també noves amenaces.

El principal repte és que, en un entorn altament tecnològic i multilingüe, amb un protagonisme especial per a l'anglès i el castellà, el català pugui trobar el seu lloc, que sigui percebut com una llengua útil i de cohesió, i no com una rèmora o un entrebanc, com un llatí que només es fa servir a l'escola. Si als anys 80 es va aconseguir convertir el català en un element més de l'ascensor social, avui corre el perill de ser arraconat, sobretot en els entorns metropolitans.

Aquest és un debat complex que s'ha d'afrontar sense apriorismes i fent el màxim cas als experts. No hi ha solucions màgiques (la història demostra que ni tan sols un estat propi és garantia de supervivència d'una llengua, tot i que és evident que hi ajudaria) i les autoritats han de maniobrar en un entorn hostil: el d'una judicatura que malda per imposar els seus punts de vista interferint en les competències de la Generalitat, per exemple amb el 25% de les classes en castellà, i amb una dreta espanyolista cada cop més desacomplexada que, si arriba a la Moncloa a finals d'any, posarà la proa contra la diversitat lingüística de l'Estat.

Per això la recepta política és molt clara: s'ha de buscar el màxim consens entre les forces de tradició catalanista (inclòs el PSC) per tirar endavant les mesures necessàries. El més urgent és assegurar que es compleixen les lleis actuals, ja que fa l'efecte que hi ha hagut una certa relaxació després de tants anys, i després serà el torn de buscar fórmules imaginatives per incidir en la societat i canviar, sobretot entre els joves, la impressió que es té de la llengua catalana com una cosa encarcarada i passada de moda.

I com es fa, això? Doncs, com que no hi ha millor pedagogia que la de l'exemple, l'ARA ha parlat amb cinc testimonis del que anomenem "nous xerpes de la llengua", és a dir, persones que amb la seva activitat acosten el català als joves no catalanoparlants. Són professors com Gerard Viladomat, que treballa en una escola amb un 86% d'alumnat estranger a Mataró, o la monitora de lleure Alba Marco, o el cantant Kelly Isaiah, d'origen africà però criat a Lleida, o l'humorista Maria Rovira, àlies Oye Sherman, o les noies tiktokers de Can Putades. Les seves històries trenquen molts mites i donen pistes de per on ha d'anar la política lingüística del segle XXI.