Un 24% en risc de pobresa, un percentatge que cal recordar
Ens hi hem acostumat, però no per això la situació és menys greu. La taxa de risc de pobresa es manté per sobre del 24% a Catalunya. Això vol dir que gairebé una de cada quatre persones és pobre o està en risc de ser-ho, i el percentatge és encara més gran en el cas dels menors de 18 anys, que pateixen aquesta situació en un 32,5%. És el punt negre de la memòria socioeconòmica que ha presentat avui el Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC), un organisme assessor i consultiu del Govern en el qual estan representants els principals actors laborals i econòmics del país, des dels sindicats fins a les patronals. Les grans dades econòmiques van bé. El PIB català ha crescut el darrer any un 2,6%, cinc vegades més que la mitjana de la Unió Europea; els preus s'han moderat una mica més que en el conjunt europeu i fins i tot que a Espanya, i l'ocupació també ha crescut. Tot i això, el risc de pobresa només ha caigut unes poques dècimes, del 24,7% del 2022 s'ha passat al 24,4% el 2023.
El creixement econòmic, doncs, no s'ha repartit prou i manté molta gent en la precarietat. En bona part la culpa és de l'augment desorbitat del preu de l'habitatge, una realitat que llasta la cohesió i el futur del país. Prova d'això és l'informe, també presentat ahir, de la Fundació Arrels. En el límit, al marge social, no només hi ha més gent que mai dormint al carrer a Barcelona –1.384 persones–, sinó que en bona part la raó d'aquest augment del sensellarisme és la falta d'habitatge, ja que gairebé un terç tenien un lloc on viure de propietat o de lloguer però el van perdre perquè no en podien assumir el cost i van ser desnonats. En els casos extrems, doncs, quan falta la feina i les xarxes familiars o socials fallen, la dificultat per tenir un lloc on aixoplugar-se provoca que s'entri en una espiral de marginalització que té mala solució. La mitjana dels sensellar –un perfil en què més del 80% són homes, estrangers i a la quarantena– porten més de quatre anys al carrer, cosa que dificulta encara més que puguin sortir de la situació. La falta o escassetat d'alternatives institucionalitzades –albergs o pisos tutelats, etc.–agreuja el panorama.
Cal mirar la foto sencera i no centrar-se en el detall, certament. En conjunt, l'evolució de l'economia catalana és bona, però no podem oblidar que aquest percentatge de persones sense llar, tot i ser petit amb relació al conjunt, és la punta de l'iceberg de situacions molt difícils que viuen moltíssimes persones, amb família i sense. La crisi de l'habitatge està prou analitzada i estudiada, però no s'està afrontant amb l'ambició, el consens i la valentia que caldria. La regulació dels elements que fan encarir el preu, com ara el lloguer temporal i el turístic, és un pas necessari. El topall dels preus del lloguer en pot ser un altre. Però sobretot és imprescindible augmentar com sigui el parc de lloguer públic i fer un pla de xoc contra la pobresa a Catalunya que compti amb l'acord polític, social i econòmic que el país es mereix.
