Amb l'excepció de les eleccions del 1980, al Parlament de Catalunya sempre hi ha hagut majoria de diputats nacionalistes/independentistes i al voltant d'un 50% dels vots. A les últimes eleccions, el 2021, ERC, Junts i la CUP van sumar 74 escons. A les del 2017 van ser 70, el 2015 van ser 72, el 2012 van ser 71 (sense la CUP), el 2010 van ser 76 (amb SI) i el 2006 van ser 69. Com es veu, es tracta de xifres molt semblants que parlen d'una majoria sòlida en el temps i resistent fins i tot al canvi d'actors. Però a les eleccions del 12 de maig, les enquestes indiquen que aquesta majoria podria esfumar-se i certificar així el final del Procés. No hi ha dubte que serà una de les grans incògnites que es resoldran el 12-M, més enllà de si després aquesta hipotètica majoria és políticament operativa o no.
Però el cert és que el moviment independentista en conjunt, al marge de la salut de cada actor en particular, viu en una certa confusió des que el 2017 va patir un fort xoc amb la realitat de l'estat espanyol. Des de llavors, les lluites caïnites, les desavinences personals, els jocs tàctics i una gran desconfiança mútua han afeblit un moviment que no havia preparat amb prou cura l'escenari posterior a l'1-O. Tot i això, no hi ha dubte que la situació ha millorat ostensiblement gràcies als indults i a la futura llei d'amnistia, que han de treure del damunt la pesant càrrega de la repressió i permetre encarar una nova etapa sense aquesta rèmora. I també ho és que, malgrat els pronòstics apocalíptics d'alguns, l'economia catalana ha resistit prou bé les tensions polítiques i no només creix per damunt de la mitjana espanyola i europea, sinó que també té un atur inferior al de l'altre gran motor de l'Estat, que és Madrid.
Però amb això no n'hi ha prou. Els electors necessiten saber quines propostes concretes es tenen més enllà de l'agitació simbòlica o emocional i quines majories de govern estan disposats a formar. Una campanya basada en els retrets mutus no ajudarà la participació i, d'això, l'independentisme en va sobrat. Aquesta és, precisament, una de les claus que ha convertit el moviment en antipàtic i explica la seva pèrdua d'atractiu, sobretot entre els joves, els últims anys.
En tot cas, si el 12 de maig no hi ha majoria independentista al Parlament, s'haurà certificat un fracàs i s'entrarà de ple en una nova etapa que tampoc estarà exempta d'incògnites. Com passa de vegades en els processos històrics, el vell no acaba de morir i el nou no acaba de néixer. Però fins i tot en aquest últim cas, el conflicte polític entre Catalunya i l'Estat no desapareixerà com per art de màgia. Els ciutadans hauran de decidir amb el seu vot si es produeix el tomb que pronostiquen les enquestes o si, finalment, l'independentisme salva el match ball i té una nova oportunitat. La campanya serà clau per mobilitzar uns votants que, aquesta vegada, seran més exigents.
