Fa cosa de mil anys, a la Catalunya medieval que emergia de l’Europa carolíngia es fundaven monestirs, que aleshores representaven la modernitat del saber i de l’economia. Eren franquícies de coneixement i de repoblació, sota l’empara de la bel·ligerant ideologia cristiana en lluita amb l’Islam. Fa dos segles, vam veure la florida d’indústries en el marc d’un capitalisme expansiu, també seguint el rastre dels països més dinàmics nord enllà. Avui, el que toca és la creació de centres de recerca lligats a tecnologies punteres, com els que s'acaben d'anunciar: el de xips i el d’intel·ligència artificial, igualment motors de saber i de riquesa. També aquest impuls ve d’Europa.
Malgrat decepcions i crisis, Catalunya serà europea o no serà. Seguim mirant sobretot a Brussel·les, Berlín, París; també a Londres... Del nord venen idees, projectes, diners. Paguem el peatge espanyol, però no és Madrid qui ens inspira. El simbolisme de l’exili de Puigdemont és una persistent anomalia ben explícita. La perspectiva del reconeixement de l’oficialitat de la llengua a la UE, també. Europa segueix sent el marc, l’ancoratge, l’esperança. Sí, és una Europa en crisi –quan no hi ha estat?–, avui assetjada per una ultradreta que posa en qüestió els seus valors d’obertura i progrés, però, així i tot, Catalunya hi té el seu nord, literal i metafòric.
Al final de la dictadura ho era molt més, esclar. Pocs mesos abans de la mort de Franco, l’aperturista Rodolfo Martín Villa, governador civil de Barcelona, entre l’abril i el maig de 1975 va permetre el cicle de conferències Les terceres vies a Europa, on es van airejar els projectes polítics catalans de futurs líders de la Transició: Anton Cañellas (UDC), Josep Solé i Barberà (PSUC), Josep Pallach (PSC-r), Joan Raventós (PSC-c), Ramon Trias Fargas (EDC) i Jordi Pujol (CDC). No van ser les «terceres vies catalanes a Espanya». Editorial Base ha recuperat aquelles intervencions amb pròleg de Vicenç Villatoro. Europa era modernitat, era garantia de llibertats i benestar, era la manera de superar el malson espanyol.
Però per què he començat parlant de monestirs de segles enllà? Perquè, en història, les continuïtats són més fortes que les ruptures. Hi ha un altre llibre, diguem-ne europeista, acabat de sortir del forn, que ens retrotrau al 1150 i que ens parla d’uns monjos, avantguarda del seu temps, que vinguts del nord van fundar el primer monestir cistercenc a Catalunya, el de Valldaura, a Collserola, creat simultàniament al de Poblet (també del 1150) i anterior al de Santes Creus. Valldaura, successivament amb monjos, reis, nobles, industrials i investigadors com a protagonistes, és un microcosmos de l'evolució catalana. Publicat per Actar, l’han escrit l’economista i historiador Robert Álvarez Masalias i l’arquitecte Vicente Guallart Furió. És una obra contundent, erudita.
L’operació politicoeconòmica-religiosa que va portar els monjos a Valldaura la van concebre el 1148, durant la presa de Tortosa, tres Guillems: Guillem Ramon de Montcada (gran senescal del comte de Barcelona), el noble Guillem de Montpeller i el bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja. Els monjos, dotze en concret, van venir de Tolosa de Llenguadoc. Al cap de pocs anys (1160) es van traslladar a un lloc millor, Santes Creus. Valldaura va continuar com a granja cistercenca. Després va passar a ser lloc de cacera dels reis, amb un petit palau on feien estades, i amb el temps va convertir-se en residència d’una família noble. A mitjan segle XIX un industrial fariner va fer el mas Valldaura Nou, que, reformat, acull avui dia la seu de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya, dirigit per Guallart i dedicat a investigar la bioarquitectura circular i el futur de les ciutats. Dels monjos als investigadors, hi ha un fil roig de progrés europeu en territori català.
Per cert, el 1974, dos dels conferenciants de Les terceres vies a Europa, Pallach i Pujol, mesos després de les seves intervencions van fundar, amb una setmana de diferència, els seus respectius partits catalanistes i europeistes en un altre monestir, el de Montserrat, del qual ara se celebra el mil·lenari. Més continuïtat.
