La Xina descobreix què són els mercats

Des de fa gairebé dos anys l’esperança que es produeixi una reforma econòmica a la Xina reposa en detalls retòrics. A finals del 2013 el Partit Comunista va dir que permetria que les forces del mercat complissin “un paper decisiu” en l’assignació dels recursos; prèviament, s’havien limitat a exercir-hi una influència “bàsica”. Aquesta afirmació va servir de fonament d’una gran expectativa: que l’Estat deixaria de lligar tan curt les activitats empresarials, comercials i financeres.

Aquesta setmana, amb l’enfonsament de les borses xineses, aquestes esperances han rebut un revés. Al tancament de la sessió del 7 de juliol, la negociació de més del 90% de les 2.774 empreses que cotitzen als parquets del país asiàtic s’havia suspès. Les accions havien perdut un terç del seu valor en menys d’un mes: uns 3,5 bilions de dòlars s’han evaporat, una quantitat superior al valor total de les borses de l’Índia.

Però el més preocupant no és la davallada de les accions ni les repercussions que pugui tenir sobre l’economia xinesa, sinó els intents frenètics del govern per posar fi a la sagnia provocada per les vendes. El caos borsari és la primera màcula seriosa de la gestió econòmica de Xi Jinping i Li Keqiang, els màxims líders xinesos. Els esforços matussers de les autoritats per reparar els danys han fet empitjorar encara més una situació que ja era dolenta. Ara el perill és que el Partit en tregui conclusions equivocades i deixi la Xina més exposada a la inestabilitat.

Alerta roja

La primera equivocació, un error en què sovint incorren els pessimistes de la Xina, és pensar que la caiguda abrupta dels mercats presagia un ensorrament econòmic. És molt improbable. Si bé és cert que les borses han perdut un terç del seu valor en poques setmanes, només han caigut a nivells del mes de març: encara registren una pujada del 75% des de començaments d’any.

Amb el rebombori s’ha perdut de vista que les borses tenen un paper modest al país asiàtic. El free-float dels mercats xinesos (la quantitat disponible per ser negociada en borsa) equival a un terç del PIB del país, una dada que contrasta amb un pes de més del 100% en les economies desenvolupades. Menys del 15% dels actius financers de les famílies estan invertits en mercats de valors. Per això la pujada dràstica del preu de les accions ha contribuït ben poc a impulsar el consum, i la seva caiguda a plom hauria de perjudicar-lo ben poc.

L’economia és sòlida: el creixement, malgrat que s’ha alentit, s’ha estabilitzat; el mercat immobiliari, després d’una etapa prolongada de calma, es recupera, i els tipus del mercat monetari es mantenen baixos i tenen poques variacions, cosa que indica que els bancs estan estables.

Per ser justos, val a dir que les autoritats xineses són conscients d’aquestes qüestions. El problema és que no estan gaire disposades a acceptar les dues causes fonamentals de la inestabilitat: l’estructura dels mercats i la fragilitat de la política xinesa. Anem a pams.

Des de mitjans del 2014 fins a principis de juny el valor del ChiNext, un mercat per a start-ups, es va més que triplicar. La febre del país asiàtic va ser producte, en part, de la manera com funciona el mercat. Els reguladors actuen com porters de discoteca, decidint a la pràctica quines empreses surten a borsa, quan i a quin preu. A causa de la lentitud amb què el govern donava el vistiplau a les noves sortides a borsa, les empreses que tenien la sort de cotitzar al ChiNext es van convertir en vehicles de finançament. Els inversors empenyien les seves accions a l’alça, ja que sabien que amb el capital podien comprar empreses que figuressin a la llarga llista d’espera per sortir a borsa.

Això explica que una empresa dedicada a la fabricació i instal·lació de parquets es reconvertís en creadora de jocs online i que un fabricant de focs artificials esdevingués una empresa de crèdits entre particulars, entre desenes de mutacions similars. En poc temps, el PER (ràtio preu-beneficis) del ChiNext havia arribat a 147, un nivell comparable al del Nasdaq en l’època de les puntcom.

El reprimit sistema financer de la Xina va contribuir a inflar la bombolla abocant diners als mercats de valors. Els bancs paguen uns tipus d’interès molt per sota del que caldria esperar sense els límits normatius i la Xina encara ha de desenvolupar alternatives per als estalviadors que busquen un altre lloc per dipositar els seus diners.

A la recerca de rendibilitat

Al llarg dels últims deu anys la recerca d’una bona rendibilitat ha generat febres inversores en el sector immobiliari, els segells, la mongeta mungo, l’all i el te. Les mesures orientades a proporcionar als inversors un accés millor als mercats estrangers i eliminar els límits dels tipus d’interès bancaris van en la bona direcció, però el progrés s’ha anat aturant. Les accions eren tan a prop d’una bombolla el 2015 com el 2007, l’última vegada que es va viure una febre borsària a la Xina.

Com que l’estabilitat econòmica no està amenaçada, la millor explicació per entendre les intervencions es troba en la política. Quan les borses registraven ascensos trepidants, la premsa ho celebrava com un senyal de suport a les reformes econòmiques del binomi Xi-Li. Ara que les borses cauen, els reguladors volen apuntalar la reputació de la cúpula dirigent.

El Partit Comunista desconeix les forces del mercat en la mateixa mesura que en desconfia. Els intents matussers de salvar les accions apunten que està perdent el control, mentre que si la intervenció hagués funcionat, la compra d’accions s’hauria convertit en una aposta segura, cosa que en última instància hauria acabat inflant encara més la bombolla. Una de les creences equivocades més persistents sobre el sistema de la Xina és que el país és en mans de tecnòcrates força capaços que controlen la situació. La seva actuació desafortunada davant del caos dels mercats suggereix que la realitat és més desconcertant.

La Xina no és el primer país que apuntala uns mercats de valors en caiguda lliure. En el passat, els governs i els bancs centrals dels Estats Units, Europa i el Japó han comprat accions després d’un enfonsament dels mercats i han rebaixat dels tipus d’interès per consolar inversors malparats. El que fa que la Xina sigui un cas particular és que va caure presa pel pànic per una correcció del preu d’accions clarament sobrevalorades que ja s’esperava que es produís.

Accelerar el pas

La travessia per convertir una economia planificada en una economia de mercat és llarga i plena de perills. La Xina se n’ha sortit bé. Però en els mercats financers encara ha de fer molt camí. Després del rebombori d’aquesta setmana ha de prendre consciència que el fet d’estar parcialment liberalitzada ofereix als inversors incentius perversos i confronta els dirigents polítics amb exigències extraordinàries. La Xina no ha d’alentir el pas ni girar cua. Aquest seria el camí més perillós de tots.