Volem créixer com Suècia o com Letònia?

BARCELONAChristine Lagarde, la directora gerent del Fons Monetari Internacional, va visitar al juny Letònia, el país europeu líder en austeritat i retallades durant els últims anys, i va qualificar la recuperació econòmica del país d'"èxit" i de model a seguir per als estats que ara pateixen la crisi del deute, com Espanya. En efecte, Letònia, i els altres països bàltics, són els únics estats de la Unió Europea que creixen en termes de PIB, juntament amb Alemanya i Suècia. Però per motius molt diferents.

La recepta bàltica per a la recuperació va arribar per la via de la devaluació interna i les polítiques d'austeritat agressives. És a dir, una retallada de sous i una disminució del PIB en dos anys de gairebé un 25%. Van fer fora funcionaris, van retallar les pensions, allargar l'edat de jubilació i reduir la despesa en sanitat. El paradigma de l'austeritat que ara imita Espanya. I ho van fer just durant l'esclat de la crisi financera el 2008 i, a diferència dels països del sud d'Europa, amb poques protestes de la població.

Creixement després de l'ajust

Els sous i els preus baixos (a què van arribar sense depreciar la moneda, perquè això els hauria dificultat una futura entrada a l'euro) els van fer guanyar competitivitat i, per tant, els seus productes es van fer més barats i atractius a l'estranger. Exporten més, han estat capaços d'abaixar els índexs d'atur, i han abraçat el creixement (un 1% en l'últim trimestre a Letònia).

I aquesta és, precisament, la recepta per la qual han apostat per a l'estat espanyol i la resta de països rescatats els dirigents europeus, esperonats per Lagarde: ser més pobres per guanyar competitivitat. Però les conseqüències de l'austeritat també es van fer molt palpables a Letònia. A banda de la recessió de rècord, molts letons van marxar del país per la impossibilitat de trobar feina i l'atur es va disparar fins a un 30% i, malgrat la recuperació, encara no ha baixat del 16%.

Camins oposats

En l'altre extrem, hi ha les economies que intenten tirar del carro europeu i que no han sucumbit al creixement negatiu del conjunt de la zona (d'un -0,2%, segons les últimes dades que l'Eurostat va fer públiques aquest dimarts), com Suècia, que va créixer un 1,4% el segon trimestre, gràcies a les seves indústries exportadores, com Volvo i Ericsson. Esquiva la crisi amb polítiques expansionistes. De fet, aquest any, el govern suec ha aprovat un paquet de 18.000 milions d'euros per lluitar contra l'atur i fomentar el creixement. Tot i els salaris alts, Suècia és un gran exportador, que ha aconseguit posicionar els seus productes al món per qualitat i no per preu.

Són dos models oposats que requereixen polítiques molt diferents. Retallades o inversió en sectors estratègics que aportin valor afegit a l'economia. Els experts consultats per l'ARA coincideixen en el fet que no és possible establir una dicotomia perfecta entre tots dos models i traslladar-la a Catalunya o Espanya, amb un problema de deute públic que no tenen ni Suècia -que ja el va corregir- ni Letònia. Però marquen dos camins ben diferents.

Ara bé, "els països que creixeran són els que tenen millor ràting", segons Francesc Granell, catedràtic d'organització econòmica de la UB. Les urgències derivades de la crisi del deute posen les coses molt difícils a l'Estat per finançar-se en els mercats, i això obliga a solucions "conjunturals". El "despalanquejament" que està duent a terme Espanya fa que "a curt termini no es pot fer res gaire diferent del que s'està fent", segons Josep Oliver, catedràtic d'economia aplicada de la UAB. Però, més enllà d'això, coincideixen que cal repensar el model productiu, frenar l'escalada de l'atur i encetar la via del creixement. Un full de ruta a llarg termini que barregi tots dos models: abaixar salaris i apostar pel valor afegit, tot i que això requereixi inversió pública.

La situació actual deixa Espanya en una mena de llimbs. Els costos de producció són massa alts per competir en preu i no hi ha una indústria de valor afegit que creï llocs de treball, tot i que hagin augmentat les exportacions, especialment a Catalunya. "Cal reduir costos", admet l'enginyer i exministre d'Indústria Joan Majó. "Però no només abaixant sous, sinó augmentant la productivitat". Majó considera que la devaluació interna s'ha de fer per pagar els errors del passat: "Hem apujat salaris perquè estaven lligats a la inflació i això ha reduït la competitivitat". Però un cop corregit l'error, i tenint en compte que "una part de l'ajust ja s'ha fet", cal, segons l'exministre, impulsar els sectors en què Catalunya pot oferir valor afegit, perquè "serà impossible competir amb Letònia per preus".

Oliver xifra aquesta deflació salarial entre un 20% i un 25%, però admet que "no hi ha gaire marge" per abaixar sous, especialment en el sector privat. Per tant, cal un augment de la competitivitat.

Per aconseguir valor afegit, Majó assenyala la importància de la indústria punta i les tecnologies, que requereixen inversió i mà d'obra qualificada, però alerta que, amb una taxa d'atur que frega el 25%, també cal buscar sectors que generin molta ocupació i que permetin reciclar els aturats actuals, molts dels quals sense formació i provinents de la construcció. "És gairebé un tòpic, però cal reduir molt el consum d'energia", assenyala, i això pot ocupar molta gent en la reforma d'edificis per controlar la despesa energètica. A més, apunta, caldria "dignificar" l'atenció a les persones en vista de l'envelliment de la població i, finalment, "no ens hem d'avergonyir" del turisme, però cal buscar l'excel·lència i fer que no sigui només de sol i platja, menys lucratiu i més estacional.