MERCAT LABORAL
Economia14/12/2019

La vida amb 150 contractes en 16 anys

Vuit de cada deu nous contractes que es firmen al mes són temporals

Elisabet Escriche
i Elisabet Escriche

BarcelonaCada cop que es fan públiques les dades de l’atur és una de les protagonistes. Cada cop que els sindicats fan una valoració sobre com està el mercat laboral, torna a aparèixer. Fins i tot el conseller d’Economia, Pere Aragonès, durant la roda de premsa sobre el salari mínim interprofessional català dijous passat, la va assenyalar com una de les causes de la precarietat laboral. Parlem de la temporalitat, que, juntament amb els baixos salaris, s’ha convertit en el peatge que han de pagar els treballadors per ajudar Espanya a sortir de l’última crisi. Segons les dades de l’atur del novembre del ministeri de Treball, dels més de 17.000 contractes que es van firmar a Catalunya, un 85% eren temporals, un percentatge que persisteix mes rere mes. D’altra banda, un terç dels contractes laborals que es van signar al Principat l’any passat van ser d’una durada d’una setmana o menys.

Inscriu-te a la newsletter Primer set per al SabadellInformació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

Fa dues setmanes el Suprem feia pública la cara més extrema d’aquesta temporalitat. Va declarar improcedent l’acomiadament d’una empleada de la neteja de l’Hospital Clínic que va encadenar en només vuit anys 242 contractes. Dit d’una altra manera, la netejadora va signar una mitjana de 30 contractes a l’any o 2,5 al mes.

Cargando
No hay anuncios

“El sector empresarial no està utilitzant amb racionalitat els contractes temporals: no pot recórrer a una eina per cobrir una necessitat concreta com una manera d’actuar cronificada”, denuncia l’economista Ernest Poveda. L’única manera de capgirar aquesta situació, segons l’economista, és que les empreses analitzin quin és l’índex de temporalitat que tenen i quines són les seves necessitats reals de personal. Segons Poveda, però, no només han de fer els deures les empreses: també hauria d’haver-hi un canvi legislatiu que “impossibilités aquest tipus de pràctica de manera reiterada”.

Cargando
No hay anuncios

Les grans companyies són les que recorren més a aquesta pràctica. Pel que fa als sectors, el que en fa un “ús més pervers”, en paraules de l’economista, són el dels serveis, sobretot el sector sanitari i el de la neteja, i l’industrial. L’ARA ha parlat amb dos treballadors que porten anys convivint amb la temporalitat.

“Un funcionari del SOC em va dir que agafant el pitjor advocat laboralista guanyaria el cas”

“Porto 16 anys treballant a l’Hospital del Mar i al març se m’acaba el que deu ser el meu 150è contracte. Tinc tres fills i una hipoteca”. El Jordi, nom fictici perquè prefereix mantenir l’anonimat, és una de les víctimes de la temporalitat laboral. Diplomat en infermeria, després d’exercir durant uns mesos en un hospital comarcal, l’any 2003 va començar a treballar al centre hospitalari barceloní, que forma part del consorci sanitari públic Parc de la Salut Mar, gestionat per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.

Cargando
No hay anuncios

Els primers quatre anys va encadenar tota mena de contractes: la majoria diaris i, si hi havia sort, setmanals. “Eren contractes a cop de telèfon: et podien trucar qualsevol dia a qualsevol hora i havies d’anar-hi al moment”, recorda. No es plantejava refusar-ho, afegeix, perquè li deien: “Val més que no diguis que no”.

El 2007 la situació va millorar. Els contractes de dies van passar a ser d’un mes i, posteriorment, d’èpoques (tot l’estiu, a l’hivern...). Enmig d’aquesta incertesa laboral, el Jordi i la seva parella van decidir fer un pas en la seva vida personal i firmar una hipoteca “amb avals de totes les famílies” perquè els la concedissin i començar a formar una família. Actualment tenen tres fills. “La meva parella, que també treballava a la sanitat pública, va anar a una empresa privada del sector perquè com a mínim entrés un sou fix a casa”, explica. El 2011 es va presentar a unes oposicions però no les va superar i ara espera que se’n convoquin unes de noves amb el seu torn laboral i tipus de feina. “M’he plantejat denunciar-ho, però la por de deixar de portar un salari a casa em frena”, reconeix. El Jordi recorda les paraules que li va adreçar un funcionari del SOC una vegada que hi va anar per renovar el contracte: “Agafant el pitjor advocat laboralista, aquest cas el guanyaries”.

Cargando
No hay anuncios

Actualment és “un eventual” que, paradoxalment, es dedica a formar els nous infermers mentre espera veure per escrit la nova oferta laboral. “Serà un contracte d’interinatge”, diu. Si trobés una altra feina estable, però, marxaria: “Deixaria una professió que m’agrada sense mirar enrere”.

“Calculo que en un període de cinc a deu anys tindré la meva plaça estructural”

Sergio Lachica tenia 26anys quan va canviar el sector de la construcció pel sanitari i va començar a treballar d’auxiliar sanitari a l’Hospital Clínic. Era l’any 2007 i el seu primer contracte va ser per obra i serveis amb una durada de dues setmanes. La firma de contractes temporals es va convertir en una rutina més de la seva vida durant els primers quatre anys. “Primer hi treus ferro perquè penses: «Soc jove i tinc feina». I, en aquell moment, no tenia responsabilitats familiars”, explica. En aquest període va arribar a encadenar més de 200 contractes, la majoria d’un sol dia. “Vivia enganxat al telèfon. Recordo especialment un dissabte a la nit que estàvem fent una celebració familiar i a les onze de la nit em van trucar perquè anés directe a l’hospital. Ho vaig haver de fer, perquè dir que no estava mal vist”, lamenta.

Cargando
No hay anuncios

Tip d’aquest situació i en ple encadenament de contractes, l’any 2010 va decidir denunciar el centre hospitalari per frau de llei. A la seva denúncia la van seguir les de 300 companys més que estaven en la mateixa situació, entre els quals, a més d’auxiliars sanitaris, també hi havia personal d’infermeria.

Cargando
No hay anuncios

La llei no permetia encadenar contractes temporals durant més de 2 anys i mig. Un any després la justícia els va donar la raó i l’hospital va anar col·locant-los en els llocs estructurals que s’anaven quedant buits. L’any 2012, però, el centre hospitalari, d’acord amb el que era el comitè d’empresa, va decidir que als empleats que s’havien quedat sense plaça estructural, com era el cas de Lachica, se’ls faria un contracte indefinit amb “cadència flexible”. “Entre altres condicions, en lloc de tenir dos caps de setmana lliures al mes en tenim només un. A més, cada tres mesos ens poden canviar de torn -denuncia-. Sorprèn com un hospital que està valorat com el segon millor d’Espanya té treballadors de primera i de segona”.

Una espera llarga

A diferència del Jordi, però, l’ara portaveu sindical de Lluitem no s’ha plantejat canviar de professió. “La gent que treballem en aquest àmbit és per vocació; si no, no ho aguantaries. M’agrada la meva feina”, explica. Lachica calcula que en un període d’entre cinc i deu anys podrà tenir finalment la seva plaça estructural. “La categoria d’auxiliar sanitari és més limitada pel que fa a llocs de treball que la d’infermeria, i això explica que els tempos s’allarguin”, puntualitza. Contactat per aquest diari, l’hospital no ha volgut fer declaracions.