El veto a Huawei més enllà del fanatisme proteccionista
Catedràtic de la UPFEl desembre del 2018, Meng Wanzhou, directora financera de Huawei i filla del seu fundador, era detinguda a l’aeroport de Vancouver. Les autoritats americanes van exigir la seva extradició per contravenir les sancions econòmiques a l’Iran. El febrer d’aquest any, el govern dels EUA acusava Huawei d’extorsió i conspiració per robar secrets comercials d’empreses nord-americanes. L’operació contra Huawei ha portat ara la resta de països de la Five Eyes Alliance (Austràlia, el Canadà, Nova Zelanda, el Regne Unit -després de certs dubtes- i els Estats Units) a excloure Huawei dels processos de licitació de la 5G. Suècia ha fet el mateix i Alemanya ha de prendre la seva decisió d’aquí uns dies. L’encara secretari d’Estat dels Estats Units, Mike Pompeo, ha iniciat una campanya de pressió que inclou Espanya per vetar Huawei.
Davant aquests fets hem de plantejar-nos si ens trobem davant d’una escalada en el tecnonacionalisme digne del fanatisme proteccionista de Trump o si hi ha raons de pes per limitar l’entrada de Huawei a la 5G.
Aquesta tecnologia augmentarà de manera espectacular la velocitat de connexió, però sobretot facilitarà l’internet de les coses. No obstant això, els milers de milions de dispositius intel·ligents que estaran en línia en els pròxims mesos no s’han desenvolupat tenint en compte la ciberseguretat: l’espia viu a la nevera.
Aquesta constatació s’aplica tant a Ericsson o Nokia com a Huawei. ¿No és injust l’acarnissament contra el gegant xinès? La diferència és notable en el govern corporatiu. En una economia de mercat, se suposa que el comitè de direcció té per objectiu la maximització dels beneficis per a l’accionista. Les empreses xineses, en canvi, valoren positivament els seus vincles amb el Partit Comunista, al qual reten homenatge en els informes anuals. Al seu torn, el Partit Comunista ha deixat clar que les tecnològiques han d’estar subjectes al seu control. I l’article 77 de la llei de seguretat xinesa estableix l’obligació de qualsevol organització o individu de proveir l’estat d’informació rellevant per a la seguretat.
El precedent rus
Un podria pensar que la nostra conversa (“Dinem lasanya o espaguetis?”) és de poca importància. Recordem, però, la frase atribuïda a Andrew Lewis: “Si no pagues per alguna cosa, no ets el client, ets el producte”. Potser creiem que les nostres opinions polítiques o els nostres secrets són un bri de pols a l’Univers, però si els hackers russos van poder influir en les eleccions del 2016 als EUA, per què el govern xinès s’hauria d’abstenir de fer-ho en altres països?
La donació a Espanya d’un milió de mascaretes contra el coronavirus per part del fundador de Huawei no justifica l’absència de debat a Espanya sobre la qüestió. ¿El nostre país hauria de fer com el Regne Unit? El futur pertany a la intel·ligència artificial i al big data, i el que estem construint avui determinarà el nostre futur en el mapa geopolític, i aquesta és una qüestió de màxima importància.