La UE intenta cosir les fissures del pla de recuperació

Brussel·lesEls vint-i-set líders de la Unió Europea arribaran aquest matí al Consell Europeu de Brussel·les, per veure’s les cares per primera vegada des que va esclatar la pandèmia. És la cimera més esperada, la considerada clau per al futur europeu perquè ha de servir per discutir el pla que ha de reflotar l’economia europea. Però hi ha moltes fissures. No hi ha consens ni en la mida, ni en el criteri de repartiment, ni en com s’ha de controlar en què es gasten els diners. L’objectiu de la gran majoria és aconseguir cosir tots aquests pedaços sigui com sigui. Per això se sap quan comencen però no quan s’acabaran les reunions, que es podrien allargar fins dilluns.

Tots els països tenen les seves objeccions i les han negociat les últimes setmanes després que la Comissió Europea presentés al maig la proposta d’un fons de recuperació de 750.000 milions (500.000 dels quals en transferències i la resta en crèdits) que es distribuirien als països més colpejats a través del pressupost de la UE per al període 2021-2027 que s’ha de pactar conjuntament amb aquest fons. Brussel·les aconseguiria els diners emetent deute i els interessos per retornar-lo es pagarien gràcies a nous impostos europeus.

Espanya, Itàlia, Portugal o Grècia, per exemple, es van acontentar amb la proposta tot i que demanaven més. Però al bloc dels països frugals (Països Baixos, Àustria, Dinamarca i Suècia) els sembla massa i s’hi van oposar rígidament des del principi. Vista la divisió, la setmana passada el president del Consell Europeu, Charles Michel, va presentar una nova proposta amb concessions al nord que rebaixava el pressupost a canvi de mantenir el fons i els concedia més control sobre els diners.

Però ni això ha estovat la rigidesa dels frugals. Concretament, la posició de la Haia és que no s’ha estovat ni una mica. Segons expliquen fonts europees i diplomàtiques, el govern holandès és qui es manté més intransigent en les seves línies vermelles i qui fa perillar més que la cimera acabi en acord.

Mentre la majoria de líders, fins i tot frugals com el suec, admeten que cal pactar abans de l’agost, el primer ministre holandès, Mark Rutte, no té cap pressa. Fonts diplomàtiques del nord ironitzaven fins i tot amb la urgència del sud recordant que cap país del sud ha fet servir les línies de crèdit d’emergència activades a través del fons de rescat i d’altres mecanismes al principi de la pandèmia: “Algú els ha demanat? Doncs no hi ha tanta urgència”.

Per als neerlandesos els problemes són gairebé de principis, perquè la resposta implica que la Comissió Europea emeti deute que després s’haurà de tornar. De fet, per permetre que Brussel·les vagi als mercats és necessari que cada Parlament estatal ho ratifiqui, i aquest és l’argument principal que fa servir la Haia per mantenir la seva condició més innegociable: vol control i condicions sobre com es gastaran els diners els països que els rebin.

Per això reclama que els plans de reformes s’hagin d’aprovar per unanimitat a vint-i-set, una condició en què s’han quedat sols i que, segons adverteixen altres delegacions, suposa entrar en “territori perillós” perquè no només dona poder de veto als neerlandesos sobre els plans de despesa italians, per exemple, sinó que també dona poder de veto a qualsevol altre país sobre els holandesos. “Els ponents d’aquestes majories calvinistes haurien de pensar que altres religions ho poden fer servir en contra seu”, advertia una font diplomàtica del sud.

D’amenaces de veto, però, n’hi ha d’altres, com la que ve d’Hongria, que es nega a vincular els fons al compliment amb l’estat de dret. O la de Polònia, que rebutja els objectius verds. Totes aquestes són només algunes de les fissures que els líders de la UE intentaran cosir des d’avui.