“Molts turistes no volen més que un decorat”

Quan Pablo Díaz Luque va estudiar economia del turisme era una maria. Avui, al cap de 25 anys, fa classes de turisme sostenible a la Universitat Oberta de Catalunya. En aquestes tres dècades les coses han canviat, i molt. Els turistes s’han escampat com una taca d’oli, han transformat pobles i ciutats, han acabat amb maneres de viure, amb comerços… 

Allò que abans era vist amb bons ulls, com una activitat que genera riquesa econòmica i aporta noves experiències als viatgers i als amfitrions, avui és un sector problemàtic, percebut negativament per sectors cada cop més amplis de la població. “Aquest canvi m’ha fet canviar també a mi”, explica Díaz, que fa uns anys va ser tant amfitrió com hoste d’un pis a Airbnb “sense ser conscient dels efectes que tindria, perquè quan la plataforma va sortir es va vendre com una manera que la població d’un lloc es barregés amb els turistes de manera sostenible. Ara, però, ciutats d’arreu del món posen traves a Airbnb en veure els danys col·laterals que genera que els turistes s’allotgin no en hotels sinó en edificis de veïns”. 

El resultat és un corrent de protestes mai vist que, creu Díaz, anirà a més. “És evident que el turisme és positiu per a l’economia, perquè genera llocs de treball, però a partir d’un volum de visitants porta una saturació que provoca tota mena de problemes, per exemple d’habitatge o en qüestions com la sequera”. L’expert creu que això farà que en molts llocs les institucions hagin de prendre mesures, però alerta que dependrà de qui governa, perquè els diferents partits tenen visions sovint enfrontades sobre el turisme, i mentre que alguns creuen que se li han de posar límits, altres continuen sent partidaris de promocionar-lo. Posa l’exemple del malestar generat a Barcelona arran d'una desfilada de Louis Vuitton al Parc Güell. “Tothom vol atreure un turista de luxe, amb diners, però això també genera ressentiment, perquè els veïns poden pensar que les administracions s’estimen més un visitant amb alt poder adquisitiu que un ciutadà normal”.

El cas és que, amb efectes positius o negatius, amb institucions i ciutadans a favor o en contra, el fenomen del turisme continuarà augmentant. “Tots som víctimes d’una hipocresia –reflexiona–, perquè ens molesten els turistes que venen a casa nostra, o els que ens trobem quan anem de vacances, però nosaltres també hi anem. Estem en contra del turisme i alhora marxem a fer turisme tan bon punt tenim l’oportunitat. I tots busquem el mateix: tenir una experiència única”.

Hipocresia

Arribats a aquest punt, la pregunta és òbvia: ¿és possible un turisme sostenible? La resposta, pel que sembla, és diàfana: no. “Per molt que intentis ser un turista respectuós, és evident que tens un impacte, qualsevol activitat humana el genera. A més, cal tenir present que tot i que nosaltres estiguem cada cop més conscienciats, hi ha milions de ciutadans de la Xina i de l'Índia que s’han incorporat a les classes mitjanes i han començat a viatjar. I ells no tenen aquesta consciència ecològica”. 

El resultat de tot això “és que encara queden molts turistes per arribar”. I, per tant, més massificació i més malestar. “Hi ha un perill evident que els destins deixin de ser atractius, que anem a visitar pobles que són bonics per fora, però que en realitat no són més que un decorat. Però també és veritat que molta gent no vol res més que un decorat, un lloc on fer-se una selfie. Abans hi havia el turisme de sol i platja, que no volia res més que això, i ara som turistes en pobles i ciutats sense ànima, on les cafeteries són franquícies i les ferreteries han deixat pas a bars irlandesos de capital suec. No té sentit, però això és el que demanem ara”, explica, abans de concloure amb una paraula que, segons ell, defineix el turisme del nostre temps: “Frenètic”.