Donald Trump va néixer l’any 1946 a la ciutat de Nova York. És el moment, tot just acabada la Segona Guerra Mundial, en què l’economia dels Estats Units ha tingut més pes en el conjunt de l’economia mundial: al voltant del 40%. Ara és aproximadament del 20% i està a punt de ser sobrepassada per la Xina. L’economia dels Estats Units va bé, però no creix al ritme de la Xina. A Washington estan acostumats a fer i desfer al seu gust en termes geopolítics, però ara es troben que ho hauran de debatre amb Pequín. Això molesta Trump, ja ho va dir durant la campanya electoral. Per a ell, la Xina és culpable de tots els mals dels Estats Units, que tenen un dèficit comercial amb el gegant asiàtic de 566.000 milions de dòlars. Aquesta és la diferència entre el que exporten els Estats Units a la Xina i el que importen del país més habitat del món. El que més importen són aparells electrònics, i el que més exporten és aeronàutica i soja.
Per a Trump tot comença amb l’entrada de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Des d’aquell moment, Pequín posa a disposició del món la seva població i als països desenvolupats baixa la quantitat de gent que treballa en la indústria manufacturera. Contractar un obrer als Estats Units costa de mitjana 36 dòlars l’hora. A la Xina costa poc més de 4 dòlars. Trump vol resoldre això amb proteccionisme, però aquesta mesura no és la solució. Ens ho ha demostrat la història: el proteccionisme l’acaba pagant el consumidor i més quan les cadenes de valor de les empreses estan situades en diferents països. El proteccionisme s’imposa sempre per protegir la vella indústria smokestack (amb xemeneies), la que no es vol adaptar. Un exemple claríssim és l’última imposició d’una taxa del 25% a les importacions de l’acer. Als Estats Units en el sector de l’acer hi treballen 150.000 persones, però en la indústria que utilitza l’acer com a matèria primera hi treballen uns 17 milions de persones.
Feta la introducció, ara m’agradaria fer una anàlisi de les conseqüències que pot tenir això per al sector primari dels Estats Units. Per a aquest país la soja és el segon cultiu en superfície, i només en l’últim any ha exportat 12.000 milions de dòlars d’aquest producte a la Xina. Pequín, tot i que imposi unes taxes a la soja americana, es veurà obligada a importar-ne. Compra fora quasi el 70% de la soja i la part que compra als EUA supera el 30%. També s’està negociant el tractat de lliure comerç amb el Canadà i Mèxic, que és el principal importador de panís, llet en pols i carn de porc dels Estats Units, i el segon en soja. I pel que fa al Canadà, els EUA exporten quatre vegades més productes agrícoles dels que importen del veí del nord. D’altra banda, el 80% de les exportacions agrícoles de Mèxic tenen com a destinació els Estats Units. En el cas del Canadà aquesta dada és del 55%. A curt termini això ha provocat una caiguda dels futurs del blat, soja i panís, tot i que en les tres primers matèries la ràtio estoc/consum -baròmetre de l’oferta i la demanda a nivell mundial- està previst que disminueixi aquesta temporada.