Trobar pis a Barcelona: una odissea de cues, fraus i decepcions

Barcelona“Immoble llogat. Queda cancel·lada la visita de demà a les 10.30h”. Un SMS abrupte d’Alquiler Seguro que arriba després de tres visites frustrades i que injecta una mica més de desesperació en el nostre estat d’ànim. Fa setmanes que naveguem intensament per Idealista, Fotocasa, Habitaclia i uns quants portals immobiliaris més que hem descobert després de setmanes de cerca incessant d’un pis de lloguer a Barcelona.

La situació és aparentment normal: tres joves companyes de professió amb un pressupost màxim de 1.000 euros per llogar un apartament, ara que unes han estabilitzat la seva situació i l’altra s’ha animat a marxar de casa els pares. Però un cop presa la iniciativa descobrim que, per molt normal que sembli, no serà una feina senzilla.

Els portals online estan farcits d’anuncis de pisos de tota mena i també estan minats de trampes. Les fotos més atractives acostumen a tenir els preus més sexis i quan hi contactem -esperançades- per e-mail aviat rebem resposta: “L’apartament està disponible, en una zona molt tranquil·la, amb TV, aire condicionat i internet, i s’hi permeten mascotes”, i continua amb errors gramaticals inclosos. Tot seguit, ens demana un dipòsit i ens assegura que l’entrega de claus i el permís es farà a través d’Airbnb. Ja no som novelles en això i, com a millennials amb experiència en pisos d’estudiants i usuàries habituals de la plataforma Airbnb, sabem que aquesta no és la mena d’anuncis que apareixen a la pàgina. Rebem tres correus com aquest i, si n’hem de treure una part positiva, aprenem de pressa a detectar els fraus.

Els anuncis que ens interessen (i que no són tan temptadors estèticament) en realitat mai responen per correu. Després d’esgotar les dades del mòbil amb les aplicacions respectives de cada portal, s’ha de trucar per telèfon. Però tampoc serveix de gaire: “Aquest pis ja està llogat” o “No podem programar més visites, estan totes les cites concertades” són els dos mantres més habituals a l’altra banda de la trucada.

Arriba l’hora d’abaixar el llistó. Ja no aspirem a trobar un pis cèntric i cedim una mica (100 euros) en el preu. Abandonem l’Eixample i les Corts i anem fins a Badal, al districte de Sants. Abans de nosaltres ja hi ha una visita i després una vintena més. De fet, quan baixem hi ha una cua d’estudiants amb aspecte adolescent i acompanyats dels seus respectius progenitors que podria ser la d’un concert de One Direction. Els propietaris són dins, el pis està en plenes reformes, però és vell i la travessa per arribar a la feina des d’aquest punt de Barcelona no acaba de compensar el preu: 1.100 euros al mes per un pis de 85 metres quadrats. Intentem negociar argumentant que hem trobat alguna cosa al centre millor i més barata. “El preu és aquest, si heu vist alguna cosa millor agafeu-la, dones! No us ho penseu! Jo aquest el llogaré avui mateix segur, tinc 25 visites”, diu amb una gran tranquil·litat i, en opinió de tres noies desesperades, arrogància.

Oferta escassa

Ens consola esbrinar que al comercial de la immobiliària aquesta sequera d’habitatges l’entusiasma tan poc com a nosaltres. “Si tingués més pisos en cartera seria ric”, diu quan li demanem, innocents i desesperades, que ens avisi si té alguna cosa més. Enmig del frenesí per trobar un pis de lloguer, les corredisses cap al banc per fer la paga i senyal abans que la resta ja han deixat de sorprendre els comercials, que fins i tot ens recomanen anar a les visites amb la documentació (nòmina, DNI, etc.) preparada al mòbil perquè l’oportunitat perfecta sigui nostra en un sol clic.

Ni el sol de les quatre de la tarda d’un dia d’agost espanta els dos italians que esperen inquietament que sortim d’una visita en un pis del nucli vell de Sants. Les cerques frustrades no hi entenen de nacionalitats i un parell de comercials ens fan saber que cada vegada hi ha més veïns europeus en la constant disputa pels pocs pisos disponibles. De fet, són tan escassos que els que en tenen no s’han ni d’esforçar per col·locar-los. La comercial de Tecnocasa no brilla, precisament, pels seus dots de seducció. Entra, fa la passejada de rigor pels diferents espais del pis i no entra en detalls. Està tan convençuda que el llogarà i que s’emportarà els 1.100 euros en honoraris que cobrarà l’agència, que no li cal ni obrir la boca.

Sabeu com acaba l’odissea? Finalment trobem un pis. Vint minuts després de veure’l ja hem enviat els papers i abonat la paga i senyal. Ara només falta rebre el vistiplau dels amos del pis. Si a la propietària no li semblem prou solvents o prou simpàtiques pot rebutjar l’oferta. Mentrestant resem i ignorem qualsevol altre dels correus que ens arriben amb ofertes, no fos cas que ara que ja hem pagat aparegués el pis dels nostres somnis.