L’Estat va treure milers de milions de dipòsits dels bancs catalans el 2-O

BarcelonaL’aparició d’urnes i la celebració del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 van comportar dues respostes de l’Estat. La primera, a plena llum del dia i amb milers de càmeres per deixar-ne constància, va consistir en la repressió policial de la votació. La segona va arribar l’endemà: en silenci i emparats per la discreció habitual del sector financer, es va produir un buidat massiu dels diners que les empreses públiques i administracions de l’Estat tenien als dos grans bancs catalans. Segons ha pogut saber l’ARA, CaixaBank i el Sabadell van patir a partir del 2 d’octubre una fortíssima fuga de capitals per ordres polítiques. Era l’inici de la setmana més negra en la història de les dues entitats, que va acabar amb el trasllat de les seves seus fora de Catalunya.

Aquell dilluns, mentre les imatges de la violència policial als col·legis seguien fent la volta al món, els bancs que presideixen Jordi Gual i Josep Oliu comprovaven quina era la rèplica del govern de Mariano Rajoy al referèndum. Aquestes entitats van assistir a una estampida financera de primera magnitud. L’ARA ha parlat amb diferents financers que han confirmat la fuga de diners públics. Cap dels dos bancs catalans ha precisat quina quantitat van treure aquell dia dels seus comptes les empreses públiques i les administracions, però fonts financeres coneixedores del que es va viure aquell dia en els dos bancs amb seu a l’avinguda Diagonal de Barcelona donen una idea de la magnitud de la fuga.

Un empresari apunta que “entre Renfe, Adif, Ports de l’Estat, RTVE i d’altres van treure 2.000 milions d’euros del Sabadell en un sol dia”. Un segon reitera que “les agències estatals van ser les primeres a retirar els diners, i això va provocar un efecte bola de neu”. Un destacat executiu bancari precisa més aquesta acusació, que aporta llum a la manera com es va iniciar la fuga de capitals d’aquells dies que va derivar en el gran èxode de seus socials d’empreses catalanes fora de Catalunya. Segons la seva versió, “fins a un terç del total de dipòsits que surten aquells dies són diners d’administracions públiques i empreses controlades per l’Estat”.

L’impacte que va tenir aquesta retirada massiva de dipòsits va ser gran. Fonts empresarials expliquen que Jaume Guardiola, conseller delegat del Sabadell, va anar trucant a diferents presidents d’aquestes empreses públiques per conèixer el motiu de la retirada. Els seus interlocutors van ser molt clars: eren “ordres polítiques”. Es tractava, doncs, d’una acció pensada i coordinada des de la Moncloa.

El buidat de comptes es va allargar uns dies. Una altra veu explica la conversa que va tenir un executiu bancari amb el ministre d’Economia, Luis de Guindos, després de comprovar que una important administració havia tret els seus dipòsits. “¿Heu canviat la seu? Doncs no patiu”, va contestar De Guindos. Al cap de poques hores, els diners tornaven a ser al compte del banc.

La xifra més ben guardada

Un llarg any de preguntes als principals responsables de CaixaBank i el Sabadell no ha servit perquè l’ARA esbrini quina va ser la veritable magnitud de la fuga de dipòsits. Però fonts extraoficials dels bancs sí que han admès que les xifres que han circulat estan molt allunyades de la realitat. El Confidencial va parlar de 9.000 milions entre els dos grans bancs. La Vanguardia va rebaixar aquesta xifra fins als 6.000 milions. Durant aquells dies, des del Banc d’Espanya apuntaven que “amb mil milions de fuga es pot ensorrar un banc”. L’hemorràgia de dipòsits (sense incloure el que van poder salvar creant comptes mirall) és impactant. Segons ha pogut saber l’ARA, el Sabadell, tot sol, va tenir una fuga que s’aproxima als 12.000 milions. A aquesta quantitat cal afegir-hi el que va perdre CaixaBank.

La fuita del principal banc català continua sent un misteri, però es poden fer extrapolacions. L’entitat de l’estrella té aproximadament el 50% de la quota de mercat a Catalunya; el Sabadell ronda el 15%. I fonts financeres asseguren que la sortida de dipòsits va ser el doble de gran a CaixaBank que al seu competidor català. Les hipòtesis, doncs, indiquen que l’hemorràgia conjunta podria haver fregat els 35.000 milions d’euros. Només quatre mesos abans el Popular, un banc més petit, havia desaparegut després de patir una sagnia d’uns 18.000 milions. Així, si és bona la versió que fixava en un terç del total els dipòsits que va treure l’Estat, cal pensar que el govern de Rajoy va retirar dels bancs catalans uns 10.000 milions després de l’1-O. Podria haver sigut letal.

Algunes fonts sostenen que té sentit que administracions i empreses públiques retiressin els fons de CaixaBank i el Sabadell pel context polític. I recorden que en la caiguda del Popular hi va haver retirades d’administracions públiques, com la del govern canari (636 milions). Però aquest raonament és fràgil: hi hauria d’haver hagut altres retirades des del 20 de setembre (quan es van produir els fets de la conselleria d’Economia) i, a més, les empreses públiques van admetre que actuaven seguint ordres polítiques.

Quan se li pregunta per què l’Estat va castigar dos bancs que mai han mostrat una postura favorable al Procés, un executiu de l’Íbex-35 dona aquesta resposta: “A Madrid van pensar: «Dos milions de persones han anat a votar en un dia de pluja, amb hòsties i tot, ha de passar alguna cosa»”.

El ministre Luis de Guindos n’havia donat alguna pista al Senat el 26 de setembre. Va advertir dels desastres econòmics que s’abatrien sobre Catalunya en cas d’independència i va citar la tornada a la pesseta, l’aparició d’aranzels, tensions pressupostàries, una caiguda de recaptació fiscal i també la “fuga de capitals”. Aquest punt era recurrent: segons va publicar El Mundo, en un acte a porta tancada anterior a l’1-O amb empresaris va asseverar que a Catalunya es produiria “fuga de capitals a causa de la incertesa política”. El que es va llegir com una profecia era potser un avís del que l’Estat podia fer a Catalunya. Contactat per l’ARA, De Guindos, ara vicepresident del BCE, no ha volgut fer valoracions sobre les informacions d’aquest article.

La bola de neu

El cert és que l’operació podia portar el pànic als bancs catalans, amb el lògic impacte en el conjunt de l’economia. Tot i que les retirades de dipòsits van ser invisibles per als ciutadans, els mercats internacionals sí que les van observar amb atenció. Entre dilluns i dijous CaixaBank perdia un 8% del valor de les seves accions. El Sabadell, fins a un 12%. Amb el catastrofisme econòmic que els opositors polítics i mediàtics a la independència van aplicar aquells dies contra el Procés, la notícia d’aquestes caigudes del preu de l’acció va arribar al carrer. I la bola es va fer grossa.

No es pot culpar el govern de Rajoy de ser l’únic culpable que aquells dies es produís la situació que més temen els bancs: el pànic i les cues a les sucursals. Però el cert és que el moviment va sacsejar els mercats, els mercats van castigar el preu de l’acció i la por va arribar al carrer. La bola es va fer enorme i potencialment molt destructiva. I així els dos grans bancs catalans, segona i quarta empresa de Catalunya per volum de vendes i amb una influència simbòlica encara més gran, van prendre una decisió dràstica per frenar el bucle diabòlic: el canvi de seu. Després del moviment, i un altre cop de manera coordinada, la immensa majoria dels fons (un 80%, segons algunes fonts) van tornar. L’efecte buscat s’havia aconseguit.

Era només la primera etapa d’una operació de més abast que demà explicarà l’Emprenem, el suplement d'economia que l'ARA publica els diumenges.