Tres sortides al drama del Popular

BarcelonaAcomiadaments, ampliacions de capital, preu de l’acció en caiguda lliure, pèrdues milmilionàries, lluites de poder, canvis a la cúpula, admissió de maquillatge comptable, alarma de les autoritats. No és una caixa d’estalvis a l’Espanya del 2012, sinó un dels grans bancs de l’Íbex en ple 2017. El Banco Popular fa dos anys que viu un veritable viacrucis que s’ha accentuat en les últimes setmanes. El banc, presidit per Emilio Saracho des de fa un mes i mig, busca oxigen desesperadament. Si l’any passat les seves accions van caure un 70%, aquest any ho fan un 34% més, per situar-se en els 60 cèntims. I tot i que ja queden lluny els temps en què es deia que “amb el preu d’una acció no et pagues ni un cafè”, com lamentava un accionista en l’última junta, la situació ha empitjorat.

En els últims dies la seva situació s’ha agreujat. Espanya coneix bé el preu que es paga per les crisis de solvència dels bancs i la preocupació entorn de l’entitat ha anat a més. A hores d’ara la solució per al Popular, un banc que en el mandat d’Ángel Ron va passar de ser un dels més solvents d’Europa a ser el més tocat de l’escenari espanyol, té tres vies.

La primera passa per una compra a mans d’un altre banc. Els temps en què el Popular reivindicava en cada aparició pública la seva “independència” són història. El mateix Saracho ha afirmat recentment que cal afrontar el futur del banc “sense excuses i sense sentimentalismes”.

Qui podria plantejar-se l’assalt a una entitat amb els problemes del Popular? Només un gran banc. El banc fundat per la família catalana Valls Taberner té 33.000 milions d’actius dubtosos després de la seva ruïnosa aposta pel sector immobiliari i de comprar el Pastor. Per fer-hi front, es presenta com a principal candidat el BBVA. En els dies anteriors a la seva caiguda, Ron ja va fer un intent desesperat de mantenir-se en el poder del banc promovent una fusió exprés amb el segon banc espanyol. I en els últims dies el nom de l’entitat que presideix Francisco González ha tornat a estar en les quinieles i fins i tot s’ha especulat amb els diners que podria oferir: al voltant de 2.500 milions.

Qui ja no apareix entre els candidats és el Sabadell. Josep Oliu, president de l’entitat, s’ha autodescartat després del fallit intent de l’agost passat. I fonts de l’entitat confirmen que no hi ha cap moviment, tot i que admeten que miren “què passa pel retrovisor”.

De fet, anar a buscar una altra entitat amb qui fusionar-se és una solució light per al Popular. Més contundent seria la possibilitat d’una opa. Amb el seu actual preu d’acció, el Popular és un negoci atractiu i tindria un preu que rondaria els 2.500 milions. Tota una ganga per a un banc que fa pocs mesos presumia de ser el tercer d’Espanya en actius, amb una xifra propera als 150.000 milions d’euros.

Saracho ha demanat amb èxit temps al BCE, que li dona marge fins al setembre per mirar de tirar endavant la seva situació. Però els mercats no són tan pacients, i especialment a un preu tan inferior al valor de llibres. Per mirar de frenar la sagnia del preu de l’acció, el president del Popular, amb molta experiència en el món de les fusions i adquisicions, busca grans inversors que puguin aportar el capital que necessita i estabilitzar el preu dels títols.

Decisió salomònica

Però diferents fonts financeres consultades per l’ARA han admès que hi ha una tercera possibilitat sobre la taula. Aquesta opció passaria per la compra trossejada de diferents unitats de negoci del Popular per part de la resta de grans bancs. “Es vol fer de manera que cap dels nous propietaris mantingui una posició molt forta en el que es vengui del banc”, expliquen aquestes fonts.

Al sector expliquen que aquesta fórmula té dues virtuts. D’una banda, permet als compradors no haver de fer front al preu i exigències de capital que comportaria el Popular sencer. De l’altra, permet al banc obtenir un preu millor. “Tècnicament té sentit -explica una altra font financera-. Acabes aconseguint més diners quan vens de manera trossejada”.

No està clar si això suposaria la venda per zones geogràfiques o per unitats de negoci. El que sí que és evident és que el Popular té tres camins possibles i poc temps per prendre una decisió.

Les claus

1. Quin problema té el Banco Popular?

És el banc d’Espanya més afectat per la crisi. Com tota la resta, va invertir massa en crèdits hipotecaris, però la seva cartera de dubtosos és molt alta, d’uns 33.000 milions. A més, va comprar el Pastor, també molt exposat al totxo, i ho va fer en el pitjor moment i renunciant a ajudes públiques. Tot i superar els últims exàmens del BCE pel que fa a capital propi, ha presentat pèrdues rècord de 3.485 milions i la nova cúpula del banc ha admès que hi havia maquillatge comptable.

2. Qui és l’assenyalat per aquesta situació?

L’expresident de l’entitat Ángel Ron, que va deixar el banc a finals de febrer. Quan va entrar en el càrrec, l’any 2006, era considerat un dels bancs més solvents d’Europa. Va ser descavalcat del càrrec després d’una revolta dels grans accionistes, liderats pel mexicà Antonio del Valle.

3. En quina situació actual està ara el banc?

El BCE ha donat temps fins al setembre al nou president, Emilio Saracho, per mirar de trobar una sortida als problemes de l’entitat. Però el preu de l’acció està en caiguda lliure (va caure un 70% l’any passat i aquest any ja ho ha fet un 33% més).

4. Quines són les possibles solucions?

Saracho està sondejant el mercat a la recerca de possibles nous inversors que aportin el capital que falta i frenin la caiguda del preu de l’acció. Però els títols estan tan barats (a 60 cèntims) que es podria produir una opa.

5. Quins serien els bancs més interessats?

Ara per ara es parla del BBVA. El Sabadell sembla que ha tirat la tovallola i al sector no es descarta que es trossegi el Popular i que se’l reparteixin entre els altres cinc grans bancs.