Treballar 13 hores al dia sense descansar
L’arribada de l’estiu empitjora les condicions laborals dels cambrers, símbols de la feina precària
Barcelona“Entrava a treballar al restaurant a dos quarts de nou del matí, i la primera vegada que parava era per dinar. Si teníem molta feina només ens donaven deu minuts. Després tornava a treballar i m’hi quedava fins a les cinc de la tarda. A les set hi tornava a entrar, i fins a l’hora de tancar. Amb una mica de sort podíem acabar al voltant de les dotze de la nit, mentre que els caps de setmana baixàvem persianes a quarts de tres de la matinada. Així de dilluns a diumenge, sense cap dia de festa. Cobrava 1.247 euros al mes amb un contracte de 40 hores setmanals. Vaig començar el 20 de juny i acabava el 12 de setembre, però el 20 d’agost vaig decidir que no podia més”. Aquest va ser l’estiu que fa quatre anys va passar Marc Arias, que aleshores tenia 19 anys i que va treballar a un establiment a primera línia de costa a Tossa de Mar.
Precarietat laboral i restauració són dos conceptes que sovint van molt lligats, però amb l’arribada de l’estiu la situació de treballadors s’agreuja. Segons el sindicat UGT, a Catalunya hi havia entre 300.000 i 350.000 persones afiliades a la Seguretat Social al sector de l’hostaleria durant la temporada alta de l’any passat. D’aquestes, 240.000 van ser víctimes d’algun tipus de frau laboral, assegura el sindicat. El sector és molt ampli: va des dels restaurants de luxe als xiringuitos, passant per bars o locals de fast food.
“L’hostaleria és la via d’entrada al món laboral de molta gent; qualsevol pot ser cambrer, i els empresaris ho aprofiten”, sostén el Marc. Els sindicats consideren que la legislació tampoc ajuda a combatre la precarietat. L’última reforma laboral estableix la prevalença del conveni d’empresa per sobre del conveni sectorial. Segos Paco Galván, responsable d’hostaleria de CCOO a Catalunya, aquesta situació “ha permès a les patronals forçar la màquina”.
A l’hora de dir quin és el principal problema que tenen els treballadors, la resposta és unànime: els horaris intempestius i la feina extra que no es remunera. Segons UGT, al cap de l’any un empleat del sector treballa 60 dies més de mitjana que la resta.
L’altra problemàtica de la restauració per excel·lència són els baixos salaris, que moltes vegades són insuficients per viure. Miguel Sánchez té 31 anys i és delegat de Comissions Obreres d’un Burger King de Barcelona. Abans havia treballat durant sis anys al Burger King de Castelldefels. N’era encarregat i cobrava 1.100 euros per treballar unes 40 hores a la setmana, “que sempre acabaven sent més”. “Em pago la universitat, el lloguer d’una habitació i he de menjar; el salari és molt limitat”, comenta el Miguel. A més, explica que els treballadors rasos cobren vora 800 euros al mes -el que equival a menys de cinc euros per hora.
Malgrat que la demanda per entrar al sector sigui més gran que l’oferta, la falta de personal en alguns locals es manté. “Una vegada vaig acompanyar un treballador al seu primer dia de feina -recorda el Miguel-. Però, quan va veure la poca gent que hi havia darrere la barra i el gran volum de clients que s’havia d’atendre, em va dir abans de començar que no li interessava la feina”. El sector, a més, no es caracteritza per donar cap tipus de formació als nouvinguts, un aspecte que han criticat tots els testimonis entrevistats.
A més, tot això gairebé sempre amb un contracte temporal. Segons Paco Galván, de CCOO, el 85% dels cambrers treballen amb aquest tipus de contracte. De fet, en algunes cadenes les feines indefinides sembla que no existeixin. “A la meva empresa sempre et contracten per a sis mesos i després, segons com, et fan completar l’any. Un cop s’acaba aquest any, el més normal és que t’acomiadin i que s’agafi una altra persona, que haurà de treballar amb les mateixes condicions que tenies tu”, explica Miguel Sánchez en referència al Burguer King. Ell és delegat sindical i això li proporciona un blindatge que altres treballadors no tenen.
Incomoditat amb els sindicats
Justament, que els treballadors s’organitzin sindicalment als restaurants tampoc sembla agradar als empresaris del sector. Quan van començar les eleccions sindicals, Anna Gómez (nom fictici) va veure com al restaurant va començar el que qualifica de “persecució” cap a ella. “Alguns companys em miraven malament i els encarregats em posaven com a exemple de coses que no s’havien de fer”, recorda. Aquesta situació es va allargar durant tres mesos. “Cada dia que travessava la porta del local començava a tremolar i em posava a plorar en qualsevol moment; podria haver-me agafat una baixa per depressió”, reconeix. L’Anna va decidir no denunciar-ho “perquè la majoria de companys eren comprensius” i perquè l’encarregat va marxar al cap de poc.
