Tornar a l’IPC no satisfà ningú

BarcelonaLa decisió anunciada aquesta setmana de tornar a vincular les pensions a l’evolució del cost de la vida ha posa en entredit l’eficàcia del Pacte de Toledo, la comissió parlamentària que treballa en el sistema de pensions, per trobar una solució duradora per a aquest pilar bàsic de l’estat del benestar. Lluny de calmar els ànims, el principi d’acord que es va fer públic dimecres -i que passa per tornar a lligar els subsidis de jubilació a l’IPC, com passava fins al 2011- ha generat tant malestar entre alguns economistes i experts com desconfiança en alguns sectors socials. És el cas de la Marea Pensionista, que és qui més ha protestat contra la pujada mínima del 0,25% que han tingut les pensions els últims anys.

La comissió del Pacte de Toledo del Congrés portava mesos encallada decidint com garantir la viabilitat del sistema mantenint, alhora, el poder adquisitiu de les pensions. Finalment, la pressió social, i qui sap si la debilitat del govern espanyol, ha provocat que els partits hagin optat per garantir el poder adquisitiu però sense garantir la viabilitat del sistema. A banda de recuperar l’IPC com a referència, no hi ha cap altra mesura prevista.

“La comissió del Pacte de Toledo és un vestit fet a mida pels polítics que només mira pel curt termini”, lamenta Guillem López Casasnovas, catedràtic de la UPF i exconseller del Banc d’Espanya, que considera que tornar a referenciar les pensions a l’evolució dels preus no resol el problema de fons. “No han fet res per implementar mesures per reduir el dèficit del sistema, que és de 19.000 milions d’euros anuals -recorda-. El govern espanyol manté que es podrien prendre mesures per estalviar fins a 9.000 milions, però no les està prenent, i tot i així això només serviria per reduir el dèficit a la meitat”, assenyala López Casasnovas. Un altre professor, Sergi Jiménez, també de la UPF, hi coincideix. “És clarament un moviment polític sense cap justificació amb les finances del sistema; llancen la pilota endavant a veure què passa”, etziba, alhora que assegura que el preacord hauria hagut d’incloure un sistema de finançament sòlid de les pensions.

La bola de neu del dèficit

Aquests dos economistes creuen que, sense cap solució, els 19.000 milions anuals de dèficit “són una bola de neu espectacular que la política deixa en mans futures”. Per això, López Casasnovas qüestiona l’efectivitat del Pacte de Toledo, una comissió que creu que “podria servir per ratificar” però que ha quedat acreditat que no serveix “com a fòrum de discussió tècnica”.

En canvi, Santos Ruesga, professor de l’Autònoma de Madrid i membre del comitè d’experts en l’anterior reforma de les pensions, opina que calia tornar a “clarificar” el sistema. “Segons el preacord, retornar a l’IPC no és incompatible amb seguir buscant mesures per fer sostenible el model -matisa Ruesga-. Qui defensa que no s’hauria de retornar a l’IPC està defensant que el factor de sostenibilitat carregui només sobre les pensions”, respon aquest economista, que veu prioritari que l’augment de les pagues sigui proporcional al dels preus.

Tot i això, Ruesga admet que, si no es millora durant el debat parlamentari, la proposta anunciada dimecres pot quedar coixa en un futur pròxim. “Si es repetís una depressió tan forta com la que hem passat, les pensions vinculades a l’IPC podrien arribar a baixar nominalment -si cauen els preus-, cosa que pocs governs s’atrevirien a fer” per la pressió social, explica. Per això Ruesga admet que incloure la productivitat a l’hora de revisar les pensions podria equilibrar la fórmula: “Jo no seria del tot contrari a aquesta opció; potser en conjunt seria més justa”.

El consens, doncs, és fràgil i posa en dubte l’eficiència en la presa de decisions. “Fins i tot el secretari d’estat de la Seguretat Social, Octavio Granado, va matisar la ministra”, recorda López Casasnovas. Granado va dir dimecres al matí -poques hores abans que s’anunciés que l’IPC tornaria a ser la referència- que el sistema només té la solució garantida per als pròxims deu anys: “Després s’haurà de tornar a repensar”, va dir. El que és cert és que, a banda del problema del dèficit, el fons de reserva -la guardiola que ha permès anar tapant el forat que generen cada any les pensions- previsiblement s’esgotarà enguany sense alternatives damunt la taula.

Per això economistes com Jiménez o López Casasnovas proposen crear un organisme de tècnics independents “que sobrepassi els cicles polítics” i que marqui les directrius. “Els governs podrien adoptar les directrius o explicar per què no ho fan”, planteja l’exconseller del Banc d’Espanya. Jiménez també demana més transparència perquè “tothom pugui entendre quant ha contribuït al sistema”. Ruesga, però, alerta del perill de fiar-ho tot als economistes. “Compte amb la tecnocràcia, perquè és el Parlament qui ens representa”, avisa aquest economista.

La Marea Pensionista desconfia

Tot i haver fet bandera del vincle entre pensions i IPC, la Marea Pensionista tampoc està del tot satisfeta amb el preacord “ambigu” anunciat dimecres. “Hi ha molt de postureig polític, ja veurem què passa; l’Estat ja va deixar clar que serà impossible si no es tenen en compte altres paràmetres”, desconfia Domiciano Sandoval, portaveu de la coordinadora estatal de defensa de les pensions.

Les demandes per no perdre poder adquisitiu s’interpreten des d’alguns sectors econòmics com una “falta de solidaritat intergeneracional” que podria agreujar el problema. Sandoval, però, és contundent: “No es tracta que el sistema gasti menys, sinó que ingressi més -apunta-. Hem fet moltes propostes a la ministra, com ara que treguin les desgravacions fiscals del sistema privat de pensions per ingressar més. ¿Que no ho van fer amb les de l’habitatge?”, rebat. En el fons, el portaveu dels jubilats també admet que el problema no està solucionat: “Continuarem al carrer perquè, efectivament, això és la política del pal i la pastanaga”, conclou.