Per què la tesi de les ‘feines collonada’ pot ser... una collonada
La teoria de l’antropòleg David Graeber no recolza en cap prova
La majoria de la gent sent, de tant en tant, que la seva feina no té sentit. El ja traspassat antropòleg David Graeber va construir una elaborada tesi al voltant d’aquesta premissa. El 2018 defensava en un llibre que la societat ha anat creant deliberadament cada cop més “feines collonada” (bullshit jobs) en professions com per exemple les financeres per ocupar el temps de treballadors formats que necessiten els diners per pagar deutes relacionats amb els estudis, però que acaben patint depressió per culpa de la seva feina. La seva tesi l’han citada més de 800 cops altres acadèmics, segons Google Scholar, i sovint l’han repetit els mitjans de comunicació.
La tesi, en realitat, era una reelaboració parcial de les idees de C. Northcote Parkinson, que defensava que la burocràcia té una tendència innata a expandir-se i a treballar per a ella mateixa. Tres acadèmics –Magdalena Soffia, Alex Wood i Brendan Burchell– han dut a terme una anàlisi sistemàtica de les afirmacions que hi ha rere el treball de Graeber i han descobert que les dades molts cops mostren just el contrari del que predeia. En altres paraules: la tesi de les feines collonada és en gran part... una collonada.
Al seu llibre, Graeber recolzava en gran mesura en enquestes a treballadors britànics i neerlandesos en què se’ls preguntava si creien que la seva feina feia una contribució significativa al món. Però això seria dir molt i, per tant, no sorprèn que entre el 37% i el 40% dels enquestats consideressin que l’enunciat no encaixava amb les seves feines. Per la seva banda, els acadèmics van agafar les Enquestes Europees sobre Condicions Laborals, que fins al 2015 havien parlat amb 44.000 treballadors de 35 països. Es van centrar en aquells participants que opinaven que l’afirmació “Crec que faig una feina útil” era aplicable a ells “rarament” o “mai”.
En contrast amb l’elevada proporció de feines collonada denunciades per Graeber, el 2015 només el 4,8% dels enquestats dins la Unió Europea percebien que la seva feina era inútil. I aquesta proporció s’havia reduït respecte a anys previs: era del 5,5% el 2010 i del 7,8% encara cinc anys abans.
A més, segons això, aquells que treballen en feines d’oficina i administratives són menys proclius a veure poc sentit a la seva activitat que aquells professionals amb feines que Graeber assenyalava com a essencials. Per exemple, recollir la brossa o netejar. De fet, els investigadors van descobrir una relació inversa entre l’educació i el sentiment d’utilitat. Hi havia més treballadors poc formats que sentien que les seves feines no eren útils. I el deute estudiantil no apareixia com un factor. Al Regne Unit, on el nivell és el més alt d’Europa, les persones no graduades menors de 29 anys eren el doble de proclius a sentir-se poc útils que els seus col·legues graduats i endeutats.
Així doncs, què passa realment? Part del problema és, ben segur, el prejudici que senten acadèmics com Graeber per aquelles persones que treballen al sector financer o que tenen “feines capitalistes”, i el ressentiment que els genera que professionals d’aquest tipus guanyin molts més diners que els que es dediquen a feines assistencials o manuals. Per ser just, aquest columnista ha conegut molts empresaris i directius financers que tenen prejudicis en sentit contrari, i que consideren que els acadèmics o els periodistes, per exemple, viuen de la riquesa que generen els capitalistes. Un altre factor és la tendència humana a adoptar la cultura de la pròpia professió: aquells que venen armes o medicines homeopàtiques acaben creient que fan una bona feina.
El problema dels mals caps
Malgrat tot, part de la tesi de Graeber ha resultat encertada. Els treballadors que opinen que la seva feina és poc útil tendeixen a patir ansietat i depressió. La raó que suggereixen els acadèmics està relacionada amb la idea marxista de l’alienació, que descriu el que els artesans van sentir al segle XIX quan van haver de deixar de treballar per a ells mateixos i van ser arrossegats a les fàbriques.
L’alienació depèn de com els treballadors són tractats pels seus responsables. “Si els caps són respectuosos, comprensius i escolten els treballadors, i si els treballadors tenen oportunitats per participar, utilitzar les seves pròpies idees i tenen temps per fer una bona feina, seran menys propensos a sentir que la seva feina és inútil”, escriuen aquests investigadors. És més probable que els treballadors se sentin poc útils quan no tenen l’oportunitat d’utilitzar les seves habilitats o de ser autònoms. Aquest problema afecta més sovint les persones amb feines poc remunerades que els graduats d’alt nivell.
En essència, això refermaria la clàssica assumpció segons la qual “la gent no deixa males feines, deixa mals caps”. És un compliment per als caps que menys del 5% dels treballadors percebin que els seus esforços són inútils.
En definitiva: no cal plantejar una elaborada teoria de la conspiració per explicar per què la gent, de tant en tant, sent que la seva feina és avorrida o motiva poc. La vida és així.
