La teoria del decreixement es posa a prova

BarcelonaEls beneficis econòmics o la salut? Per a alguns acadèmics, la crisi sanitària del covid-19 ha deixat en evidència les deficiències del sistema capitalista, que -en la seva opinió- es pensava infal·lible però ha deixat les persones i el seu benestar en un segon terme. La teoria del decreixement és un corrent de pensament que defensa el que d’altres consideren poc realista o fins i tot una utopia: reivindica la possibilitat de reduir el consum i la producció per adaptar-se a un planeta amb recursos finits, sense que això suposi un col·lapse econòmic global.

“Fa quinze anys que diem que té sentit gestionar una economia sense creixement”, explica Federico Demaria, investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB. Segons aquest expert, el que passa en una societat acostumada al creixement sostingut quan s’atura és el que estem veient aquests dies a Espanya després de la declaració de l’estat d’alarma: la paràlisi.

La doctora en economia Amaia Pérez Orozco destaca que la pandèmia ha demostrat la debilitat d’un model hiperconnectat però també massa hiperdependent de l’exterior. “Aquest moment mostra les bases tan fràgils d’un sistema que semblava molt robust”, indica. A mesura que la globalització avançava a pas de gegant, moltes empreses van traslladar la seva producció a territoris on els costos de producció eren més baixos. Aquestes deslocalitzacions, recorda l’experta, han implicat que molts territoris no tinguin “cap autonomia” per proveir-se davant de necessitats bàsiques, com l’energia o l’alimentació, però també d’altres de més supèrflues. “El sistema comercial s’enfonsa si no arriben les coses de la Xina, però ¿realment necessitem tanta roba que vingui de fora, amb el que això suposa?”, es pregunta. Així doncs, planteja la necessitat d’una producció més relocalitzada com a canvi respecte a l’ statu quo.

El problema de mesurar amb el PIB

Pel que fa a l’alarma per la davallada del PIB -i el risc que les principals economies del món entrin en recessió per la pandèmia després de dos trimestres a la baixa-, els acadèmics d’aquest corrent tenen una resposta clara, ja que consideren que no és l’indicador que s’hauria de fer servir per mesurar la millora de l’economia. “No té en compte la salut, ja sigui corporal o ambiental”, apunta Giorgos Kallis, economista ecològic de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (Icrea) de la UPF. Marta Conde, investigadora en política ecològica de l’ICTA, coincideix en “qüestionar la centralitat” del producte interior brut i prioritzar els càlculs que observin l’evolució del benestar social o el medi ambient.

Quines receptes aplicarien per a una economia que no creix i s’enfronta a una crisi igual o pitjor que la del 2008? Per començar, urgeixen a instaurar una renda bàsica que garanteixi uns ingressos mínims als ciutadans més vulnerables. Aquesta mesura s’ha provat en alguns projectes pilot i se sumaria a d’altres com la reducció de la jornada laboral de 40 hores setmanals a 30 o per sota d’aquesta xifra, apunta Casado. Pérez Orozco també reclama la nacionalització de la sanitat per fer front a una situació sense precedents, així com de les companyies elèctriques i altres sectors estratègics. “No es pot rescatar de la mateixa manera les grans empreses que les petites”, afegeix. Tot plegat, indica Demaria, requeriria noves polítiques de redistribució de la riquesa similars a les que ja suggereixen economistes com el francès Thomas Piketty. “El creixement econòmic era una excusa per no repartir, però hi ha propostes molt bàsiques”, defensa l’acadèmic.

No obstant, són conscients que les seves receptes no coincideixen amb les dels principals organismes que lideraran la resposta a la crisi derivada del covid-19 i alerten del perill de tornar a les mesures d’austeritat. “Es van posar molts diners als mercats, però no on feien falta, i es va generar una falsa estabilitat amb una mica de creixement que no ha evitat el problema estructural”, diu Kallis. Hi ha un punt, però, en què la seva postura s’acosta a una part de l’establishment: el que vingui a partir d’ara suposarà un abans i un després per al capitalisme.