Les 'telecos' a Europa: de la revolució del s. XX a ser objectius barats per als inversors

MADRIDEns van permetre connectar amb qualsevol persona des de qualsevol lloc del món, per això es parla d'elles, del sector de les telecomunicacions, com una de les revolucions més importants del segle passat. Avui, en un món molt més globalitzat on regna la hiperconnectivitat, res faria pensar, doncs, que una activitat així pugui travessar turbulències financeres, o com a mínim que les borses no la vegin com una de les joies de la corona. El cert, però, és que a Espanya, i en general a Europa, és més aviat el contrari: té baixa valoració i és a la cua de la rendibilitat.

Aquest escenari –que no sempre ha estat així– ha reaparegut al debat públic després de l'operació de Saudi Telecom (STC), controlada pel fons sobirà de l’Aràbia Saudita Public Investment Fund (PIF), per arribar a tenir el 9,9% de Telefónica i convertir-se en el primer accionista. La presidenta del Grup d'Assessors en Inversions Financeres del Col·legi d'Economistes de Catalunya, Begoña Castro, ho resumeix així: companyies com Telefónica són objectius barats, que necessiten capital per mantenir les inversions sobretot en ple avenç tecnològic i eixugar el deute que tenen, i alhora són molt estratègiques. A més, en el cas concret d'inversors com el PIF, es veuen com una porta d'entrada per diversificar i transformar els petrodòlars a través dels quals se sostenen.

Per saber com s'ha arribat fins aquí cal remuntar-se a un dels canvis més importants del sector de les telecomunicacions a Europa: la seva liberalització als anys noranta. Com ha passat recentment amb el transport ferroviari a Espanya, la intenció va ser la de fer aflorar operadors, és a dir, que hi hagi més competència, i que això repercutís en uns preus més baixos. Aquest procés, però, no va ser igual a tot arreu i Espanya n'és un clar exemple. Mentre que alguns estats van mantenir un paper dins l'accionariat de la principal companyia de telecomunicacions (és el cas del govern francès a Orange), a Espanya, l'any 1997, l'aleshores president del govern espanyol, José María Aznar, decideix privatitzar al 100% Telefónica.

Mercat competitiu

Des d'aleshores, la competència no ha parat de créixer i amb ella l'oferta low cost. A tall d'exemple, avui dia al Vell Continent hi ha més de 100 operadors, mentre que als Estats Units n'hi ha tres. En el primer cas, els preus voregen els 25 euros de mitjana, i en el segon, els 60 dòlars, tal com ha publicat Bloomberg. "Aquesta dinàmica ha erosionat progressivament els marges dels operadors", analitzava aquesta setmana el responsable d'investigació del fons Plenisfer Investments SGR, Marco Mencini.

En aquest context, les cotitzacions de les companyies han anat caient. Telefónica, per exemple, cotitzava a 20 euros i ara a 3 euros, recorda Castro. "L'acció ha caigut perquè és un negoci que té molta competència, s'ha estancat [pel que fa al creixement], i a més durant una època va deixar de pagar dividends", afegeix l'economista en una conversa amb l'ARA.

Aquests preus, però, també són resultat de ser un sector que a Europa s'ha llegit com a "bàsic" i no com un "consum de luxe". "També hi ha pressió social: si s'apugen preus, no hi haurà clients", comenta Castro. Cal tenir en compte que en el cas europeu l'activitat de les telecomunicacions s'ha regulat establint algunes normes, com ara que cal proporcionar serveis bàsics a preus assequibles, independentment de la situació geogràfica de la població.

Paradoxa de visions

Per això, aquesta visió del sector des d'una òptica financera no és equivalent a la visió des del punt de vista del consumidor que "gaudeix" d'un "progrés tecnològic", matisa el professor d'economia de la Universitat de Barcelona Joan Calzada en una conversa telefònica amb l'ARA, tot i que estan estretament vinculades.

"Els consumidors volen que els treguin feina de sobre i les companyies [de telecomunicacions] s'han hagut d'espavilar. Es volen preus baixos i no només tenir accés a internet o trucades telefòniques, sinó a serveis, com ara televisió", apunta Calzada. A més, les companyies s'han vist empeses a entrar al mercat dels continguts. "De seguida es va veure que la competència era Google o Apple, és a dir, no era el tub per on passen les dades, sinó les dades en si. Aquests gegants obliguen els operadors a invertir molt, però no se n'acaben beneficiant perquè qui genera els ingressos són ells", afegeix el professor de la UB. Tot plegat obliga a mantenir una inversió contínua i alta en el temps, que no es recupera aviat, i menys en un mercat tan competitiu on els avenços són a passos de gegant, coincideixen Castro i Calzada. A més, Castro recorda que una vegada feta l'expansió en una part del negoci tecnològic, arriba al seu "estancament". "Ara tothom té la mirada en la intel·ligència artificial", afegeix.

"La qüestió és: ¿és important passar de 4 a 3 operadors? Doncs sí, és molt important, els mercats funcionen molt diferent i la competència també", reflexiona Calzada. Tan important que Brussel·les ha ajornat sense data la decisió sobre la fusió d'Orange i MásMóvil, dues de les principals operadores a Espanya juntament amb Telefónica i Vodafone. També l'entrada de fons, com seria el cas de Telefónica, obre alguns dubtes: ¿quins drets polítics volen?, ¿implica una reestructuració? "El sector s'enfronta a un panorama contradictori amb una equació molt difícil entre inversió, regulació i política de competència", apuntava la mateixa Telefónica en un informe publicat recentment sobre autonomia estratègica oberta.