El TC dirà si s’elimina la plusvàlua municipal

BarcelonaEl cas és real. Una empresa d’Irun va comprar el 2003 una finca per més de 3,1 milions d’euros. El 2014, onze anys després, se la va vendre per 600.000 euros. Entremig hi va haver la gran crisi del sector immobiliari. Tothom sap que el mateix pis valia molt més el 2007 que ara. Doncs bé, els propietaris d’aquesta finca van haver de pagar el denominat impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU), més conegut popularment com la plusvàlua municipal. En concret, van haver de pagar a l’Ajuntament 17.899 euros. La incongruència: pagar un impost per la revalorització d’un bé que en realitat ha provocat pèrdues de 2,5 milions d’euros, en aquest exemple. El motiu és que l’impost es calcula en funció del cadastre, un registre molt sovint desactualitzat.

El cas no és únic. N’hi ha molts a tot l’Estat. I diferents tribunals s’hi han pronunciat. Algunes sentències, sobretot dictades a Andalusia i a les Canàries, mantenen que l’impost s’ha de pagar encara que hi hagi pèrdues. Però altres tribunals, per exemple de Navarra, Aragó i Catalunya, interpreten que aquest impost no s’ha de pagar quan hi ha pèrdues. De jurisprudència n’hi ha de tota mena. Fins i tot el Tribunal Suprem es va pronunciar sobre un assumpte similar ja fa molts anys, en una sentència del 29 d’abril del 1996, en què deia que “només hi ha fet imposable si hi ha increment del valor”.

Per sortir de dubtes, el magistrat Carlos Coello, titular del jutjat del contenciós número 3 de Sant Sebastià, que és el que havia de decidir sobre el recurs presentat per l’empresa propietària de la finca d’Irun, va decidir no sentenciar i va elevar una qüestió de constitucionalitat al Tribunal Constitucional, que la va admetre a tràmit. Ara l’alt tribunal s’haurà de pronunciar. I tal com està plantejat el recurs podria declarar inconstitucional l’impost, cosa que tindria un impacte directe sobre les finances municipals.

El jutge argumenta que hi podria haver una possible infracció del principi de capacitat contributiva de l’article 31 de la Constitució, que estableix que ningú ha de pagar impostos per sobre de la seva capacitat econòmica. També apunta a una possible infracció de l’article 24 de la Constitució, perquè la llei que regula aquest impost no permet la prova en contrari.

Un sistema objectiu

Aquí rau un dels principals conflictes que envolten aquest impost, regulat per la llei d’hisendes locals del 2004, segons explica l’economista i auditora Consuelo Delgado, del Grup Gispert. El fet imposable és la revalorització dels terrenys urbans. Per tant, no s’hauria de pagar en els casos en què no hi ha guanys sinó pèrdues. Però per calcular la base imposable es va crear un sistema objectiu. S’utilitza el valor cadastral, amb uns coeficients en funció del temps transcorregut entre la compra i la venda. És a dir, un sistema objectiu que no té en compte les circumstàncies i que es va regular en un moment en què tothom pensava que els preus del sector immobiliari sempre creixerien.

Això va ser així fins al 2007, però la crisi ha fet caure el valor dels immobles entre un 40% i un 50%, segons els diferents estudis del sector. Per tant, moltes persones que van comprar un pis abans d’esclatar la bombolla i que després l’han hagut de vendre, ho han fet per un preu molt inferior, però han hagut de pagar les plusvàlues.

La supressió de l’impost tindria impacte a les arques locals. Per exemple, l’Ajuntament de Barcelona preveu que les plusvàlues li aportin uns ingressos de 121 milions d’euros. Sobre ells penja una espasa de Dàmocles: la possibilitat que el TC anul·li l’impost, que donaria peu a reclamacions massives dels que l’han pagat.