FISCALITAT

La ‘taxa Google’ aspira a ser el primer gran impost global

L’OCDE promet accelerar-ne l’aplicació el 2020 tot i la falta de precedents i les tensions comercials

Alguns països volen gravar un 3% de les vendes que les empreses tecnològiques fan al seu territori.
Paula Solanas
01/09/2019
4 min

Barcelona“Un problema global no admet una solució local”. Així resumeixen els fiscalistes un debat que aquestes setmanes s’ha colat a la cimera del G-7 a Biarritz i, de retruc, a la plena guerra comercial: ¿és possible que els països de l’OCDE acordin implantar la denominada taxa Google a les grans empreses tecnològiques? L’organització que agrupa les principals economies creu que sí i s’ha compromès a liderar amb França un grup de treball per arribar a una proposta negociada durant la primera meitat del 2020.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

El govern de Macron va protagonitzar un estira-i-arronsa amb el president dels EUA, Donald Trump, que es va tancar amb una treva. Els francesos mantindran la taxa al 3% de les vendes de les corporacions digitals, però adoptaran la posició de l’OCDE un cop quedi definida per evitar represàlies dels EUA en forma d’aranzels. Paral·lelament, Espanya ha insistit que tirarà pel dret i també aplicarà el seu propi impost.

El repte d’aprovar l’impost coordinadament a tots els països de l’OCDE és que no hi ha cap precedent d’una entesa fiscal d’aquest estil. Per molt que la majoria d’economies desenvolupades es regeixin per tipus d’impostos similars (sobre el consum, les rendes o els beneficis empresarials), mai s’ha aprovat una taxa transaccional en un sector tan concret. L’intent més pròxim és l’impost a les transaccions financeres, també conegut com a taxa Tobin.

En un principi es va provar que les Nacions Unides lideressin la implementació internacional de la taxa Tobin per controlar la volatilitat dels mercats de divises. Tot i la pressió d’alguns dels països impulsors, com França, el màxim que es va aconseguir és que només 11 països de la UE acordessin posar-la en marxa. De fet, Espanya era un d’ells i encara no l’ha implementat. Els cicles de l’última crisi i les pressions del sector financer han fet que la proposta sempre es deixés per més endavant, però ara Pedro Sánchez l’ha recuperat i també pretén aprovar-la amb els pròxims pressupostos, si és que hi ha govern.

Per què hauria de funcionar, doncs, atacar en bloc amb la taxa Google? Per al fiscalista Albert Sagués, en el cas de les tecnològiques “pretendre que cada país lliuri la seva guerra” és “insuficient”. Aquest expert defensa que, en una economia globalitzada i digital, l’estratègia per gravar aquesta indústria ha de ser l’acció conjunta. Salvador Ruiz, director del màster d’assessorament fiscal d’Esade, hi coincideix. “És una decisió prematura i immadura”, opina sobre la intenció del govern espanyol d’implantar la taxa. A més, considera que la resposta de les tecnològiques a Sánchez serà fer repercutir l’impost en el client. Sagués hi afegeix l’element de la guerra comercial i l’amenaça de Trump a exportacions espanyoles, com l’oli.

Fiscalitat per a l’era digital

La qüestió que hi ha darrere de la taxa Google és que la natura d’aquestes corporacions xoca amb molts dels principis tradicionals de la fiscalitat. Tant Sagués com Ruiz n’esmenten un de crucial: l’establiment permanent, que es tracta del lloc des d’on una empresa estrangera genera el seu negoci en un altre país. Podria ser una fàbrica, unes oficines o una botiga, però el concepte original es remunta a finals del segle XIX i va ser pensat per a actius físics. El problema és que, en els serveis digitals, també entren en escena els actius intangibles.

Empreses com Amazon, Google i Facebook no declaren les seves vendes a Espanya, sinó que ho fan a través de països europeus que tenen un impost de societats més baix com Irlanda i Luxemburg. Sobre el paper, les seves centrals a l’Estat es dediquen a oferir activitats de suport a la central, mentre els ingressos reals marxen del país sense deixar-hi beneficis. És per això que la taxa Google no proposa gravar els guanys de les empreses, sinó les seves vendes. “Amazon no té una botiga física a Espanya, però aprofita carreteres i aeroports que proporciona l’Estat”, explica Sagués.

Malgrat que és una opció més complexa, Ruiz també planteja que, a la llarga, la fiscalitat s’actualitzi i inclogui la idea d’un establiment permanent digital. “Seria una discussió raonable”, apunta. El canvi de definició implicaria que una empresa pagui impostos en un país sense haver de tenir-hi presència física, només pel fet d’oferir serveis digitals.

En el cas espanyol, tot apunta que Sánchez reprendrà la proposta, que ja va aprovar el seu consell de ministres, amb la qual gravaria amb un 3% els ingressos de les tecnològiques amb un volum de negoci superior als 3 milions d’euros. Així doncs, seria un impost indirecte com l’IVA. Però aquest només preveu tres activitats per definir una tecnològica: la venda de publicitat online, la intermediació digital entre usuaris i la venda de les seves dades. El projecte de taxa aspirava a una recaptació anual de 1.200 milions, però va caure amb la convocatòria d’eleccions generals.

La pressa arriba després que Brussel·les passés la pilota a l’OCDE davant el bloqueig de quatre membres a l’intent d’aprovar una taxa Google comunitària. Irlanda, Suècia, Dinamarca i Finlàndia van vetar la proposta, fins i tot en la versió descafeïnada, pels seus interessos en el sector tecnològic. Tot i la falta de consensos, Ruiz confia que es puguin acordar unes línies generals a l’OCDE amb prou flexibilitat perquè cada país s’hi adapti al seu ritme.

stats