Tan dolenta és la tecnologia?

No fa gaire, la tecnològica era la indústria més de moda. Tothom volia treballar a Google, Facebook i Apple. Però durant l’últim any, la situació ha canviat. Alguns creuen que la tecnologia és com la indústria del tabac: grans empreses que fan milers de milions de dòlars amb una addicció destructiva. Altres opinen que és com la lliga de futbol americà NFL, una cosa que adoren milions de persones però que tothom sap que deixa un rastre de restes humanes al seu pas.

Segurament les persones que treballen en el sector, que generalment volen convertir el món en un lloc millor, no volen anar per aquest camí. Serà interessant veure si poden fer les accions necessàries per evitar que les seves empreses es converteixin en pàries socials.

Hi ha tres crítiques principals als gegants de la tecnologia. La primera és que està destruint els joves. Les xarxes socials prometen acabar amb la soledat, però en realitat la fan augmentar i produeixen una intensa sensació d’exclusió social. La missatgeria digital i altres tecnologies donen més control sobre les interaccions socials, però també condueixen a interaccions menys consistents i menys compromisos reals amb el món.

Com Jean Twenge ha demostrat en llibres i assajos, des de la popularització dels telèfons intel·ligents els adolescents passen molt menys temps amb els seus amics, surten menys i treballen menys.

Els estudiants de catorze anys que passen 10 hores o més a la setmana a les xarxes socials són un 56% més propensos a dir que són infeliços que no pas els que hi passen menys temps. A aquesta edat, els grans usuaris de les xarxes socials augmenten el seu risc de depressió en un 27%. Els adolescents que passen tres o més hores al dia enganxats a dispositius electrònics tenen un 35% més de probabilitats de tenir un factor de risc de suïcidar-se, com per exemple fer un pla per fer-ho. Les noies, especialment les més afectades, han experimentat un augment del 50% en els símptomes depressius.

La segona crítica cap a la indústria tecnològica és que està causant aquesta addicció a propòsit, per guanyar diners. Les companyies saben què fa que es generi dopamina al cervell i estan desenvolupant productes que enganxin amb tècniques de segrest que ens atrauen i creen bucles compulsius.

Snapchat té Snapstreak, que recompensa els amics que xategen amb la resta d’amics cada dia, cosa que estimula el comportament addictiu. Els agregadors de notícies s’estructuren com plats sense fons, de manera que una vista de pàgines condueix a una altra i una altra, i així successivament. La majoria de webs de xarxes socials creen recompenses en moments irregulars. Heu de comprovar el vostre dispositiu de forma compulsiva perquè mai no sabeu quan pot haver-hi una flamarada d’activitat a Facebook.

La tercera crítica és que Apple, Amazon, Google i Facebook són gairebé monopolis que utilitzen el seu poder de mercat per envair la vida privada dels seus usuaris i imposar condicions deslleials als creadors de contingut i competidors més petits. L’assalt polític en aquest últim front guanya força. L’esquerra està atacant empreses tecnològiques perquè són corporacions mastodòntiques; la dreta perquè són culturalment progressistes. En l’escena nacional tindran pocs defensors.

Òbviament, el joc intel·ligent seria que aquesta indústria s’enfrontés a la seva pròpia pol·lució i la netegés. Hi ha activistes com Tristan Harris, de Time Well Spent, que estan intentant moure el món de la tecnologia en les direccions correctes. Fins i tot hi ha algunes bones respostes d’enginyeria. Jo utilitzo una aplicació anomenada Momentper rastrejar i controlar l’ús del meu telèfon.

La gran fita se superarà quan els executius de les tecnològiques reconeguin clarament la veritat fonamental: les seves tecnologies són extremadament útils per a les tasques i els plaers que requereixen formes de consciència més baixes, però sovint s’escampen i destrueixen les formes més profundes de consciència que la gent necessita per progressar.

La xarxa és un lloc per al contacte humà però no per a la intimitat. La xarxa és un lloc d’informació però no de reflexió. Et dona el primer pensament estereotipat sobre una persona o una situació, però és difícil trobar el moment i el lloc per a una tercera, quinzena o 43a reflexió. La xarxa és un lloc per a l’exploració, però desincentiva la cohesió. Agafa el control de la vostra atenció i l’escampa a través d’una gran varietat de coses divertides. Però som més feliços quan hem portat les nostres vides cap a un punt, quan hem centrat l’atenció i i el desig sobre una cosa, amb tota la nostra força.

El rabí Abraham Joshua Heschel va escriure que ens prenem un descans de les distraccions del món no tant com un descans per recuperar forces per tornar a entrar-hi, sinó com el clímax de la vida. “El setè dia és un palau en el temps que nosaltres construïm. Està fet d’ànima, alegria i desconfiança”, va dir. Quan tallem amb la feina i la tecnologia ens endinsem en un estat de consciència diferent, una dimensió diferent del temps i una atmosfera diferent, una “mina on es pot trobar el metall preciós de l’esperit”.

Imagineu-vos que, en lloc d’oferir-nos les millors coses de la vida, la tecnologia només es definís com a proveïdora de dispositius d’eficiència. Les seves innovacions ens poden estalviar temps en feines de nivell inferior per poder desconnectar i experimentar les millors coses de la vida. Imagineu-vos que es llancés així. Això sí que seria una mostra sorprenent de realisme i, sobretot, d’humilitat, que avui és la tecnologia més nova i disruptiva.