El ‘suïcidi’ de Theresa May: fer una campanya contra la gent gran

Cap d'EconomiaTheresa May, possiblement una de les personalitats menys seductores políticament de tot Occident, va protagonitzar a l’abril un gir inesperat: va convocar eleccions anticipades al Regne Unit per primera vegada des de la dècada dels 70. L’objectiu indissimulat de May era aprofitar la debilitat dels seus rivals per guanyar còmodament les eleccions i presentar-se a les negociacions pel Brexit amb un clar suport popular.

La campanya de May, però, està sent desastrosa. Ha optat per la tàctica Rajoy (no presentar-se als debats electorals amb els seus rivals), però, a diferència d’altres contrades, al Regne Unit aquestes absències sembla que es penalitzen. A això cal sumar-hi una escassa sintonia en el cos a cos amb la gent (no és Obama ni Trudeau, per descomptat, però tampoc Cameron). En definitiva, el carisma no és la seva virtut. I pel que fa a propostes polítiques, May ha comès una insensatesa, ha llançat una proposta que cap col·lega seu ha tingut la gosadia de llançar. En el seu programa, la primera ministra britànica va anunciar una sacsejada en les polítiques socials. Resumint-ho molt, el sotrac implicava que la gent gran -i especialment la gent gran amb més recursos- pagués més per l’accés a les polítiques socials.

Un moviment sens dubte atrevit, tenint en compte que Theresa May és la candidata del partit conservador, el partit més votat entre els ancians (a les últimes eleccions els tories es van endur el 47% dels vots entre els més grans de 65 anys, gairebé el doble que els laboristes). A Espanya, Mariano Rajoy ha aixecat un imperi electoral a base de cuidar els votants grans, que, a diferència dels joves, tenen la particularitat de votar en massa.

La proposta de Theresa May té diverses facetes. Primer: eliminar l’obligació d’apujar almenys un 2,5% les pensions cada any (una norma instaurada el 2010 per David Cameron). Segon: fer que les persones que reben assistència domiciliària paguin per aquest servei, excepte si tenen menys de 100.000 lliures (114.000 euros) en actius. I tercer: es revisaran els ajuts de fins a 300 lliures (340 euros) a l’any per al pagament d’energia en els mesos d’hivern, un ajut instaurat per Gordon Brown per evitar que la gent gran passi fred a l’hivern.

Totes aquestes mesures poden ser qüestionades. De fet, al Regne Unit ho han sigut tant que May ha hagut de fer marxa enrere -a mitges- en aquestes propostes i ara ningú sap què pensa la primera ministra, exactament. Les enquestes mostren aquest desconcert, i May està en caiguda lliure.

El gran repte

El que és valuós de l’experiment britànic, però, és que per primera vegada algú s’ha presentat a unes eleccions afrontant el gran repte dels nostres dies, el tema que ja fa temps que treu el cap i que, per molt que fem veure que no existeix, acabarà irrompent de forma inevitable. És el xoc generacional entre grans i joves.

Actualment ens estem trobant, cada cop més, amb una capa alta de la població (la gent gran) i unes de baixes (les franges d’edat inferiors). Les estadístiques són tossudes i ho mostren repetidament: passa a tot Europa, i a Espanya potser amb més intensitat.

Des de l’inici de la crisi, per exemple, els pensionistes espanyols han aconseguit augmentar la seva renda disponible (ingressos després d’impostos) fins a situar-la al mateix nivell que la de les persones menors de 65 anys, al voltant dels 13.500 euros. La renda disponible dels no pensionistes ha caigut en aquest temps un 14%.

Al mateix temps, el 2008 ancians i joves tenien un risc de pobresa molt similar: al voltant del 25% dels menors de 16 anys es trobaven en aquesta situació, gairebé la mateixa proporció que entre els més grans de 65 anys. Però l’any passat, passada la crisi, el risc de pobresa entre els menors de 16 anys havia crescut fins a fregar el 30%, mentre que entre els més grans de 65 anys havia caigut espectacularment fins al 13%.

I si mirem les desigualtats per franges d’edat passa igual: Espanya és el país europeu amb un nivell d’inequitat més gran entre els menors de 65 anys, però si mirem la gent gran la cosa canvia. Entre els jubilats espanyols les desigualtats són més baixes que al Regne Unit, França o Itàlia.

Això és el xoc generacional: una generació té condicions molt millors que les altres, i s’ha de trobar l’equilibri entre totes elles. May ho va detectar i va llançar-se a la piscina amb un pla per reequilibrar la balança. El pla, però, sembla poc preparat i encara més mal defensat, almenys vist des d’aquí. Les urnes segurament la castigaran. De fet, potser no són ni les receptes adequades. Però en el diagnòstic la va encertar de ple.