El substitut de Guindos, triat pel mateix Guindos
Román Escolano, el nou ministre d’Economia, reuneix un dels requisits que Mariano Rajoy més valora: un perfil més tècnic que polític
MadridTècnocrata, tècnic o teco (membre del cos de tècnics comercials i economistes de l’Estat). El nou ministre d’Economia, Román Escolano, reuneix un dels requisits que Mariano Rajoy més valora: un perfil més tècnic que polític. Malgrat no tenir carnet de militant, la seva trajectòria sempre ha anat del bracet del PP. Escolano (Saragossa, 1965) va ser director del departament d’Economia del govern de José María Aznar entre el 2000 i el 2005, molt abans d’anar a parar a la vicepresidència del Banc Europeu d’Inversions el 2014 recomanat pel mateix Guindos. Un perfil prou tècnic, prou del PP i prou vinculat a les institucions europees.
“Un altre tècnic pròxim a Rajoy”, deien ahir fonts econòmiques pocs minuts després de conèixer el nomenament. Escolano és valorat com un professional intel·ligent, ben preparat i amb idiomes. Abans de passar pel BEI va ser director de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), que penja del ministeri d’Economia, aleshores ja en mans del futur vicepresident del BCE.
I va ser el mateix Guindos qui va proposar Escolano a Rajoy com a successor, segons expliquen a l’ARA fonts coneixedores del procés d’elecció. El ja exministre d’Economia comptava amb el favor del president espanyol, que, conscient de les seves limitacions en el terreny econòmic, valorava la desimboltura de qui serà vicepresident del BCE a les institucions europees.
Gairebé l’únic moment en què Escolano ha passat pel sector privat ha sigut quan el PP no ha estat al govern. Entre el 2006 i el 2011 va ser director de relacions institucionals del BBVA després d’estudiar un programa d’alta direcció d’empreses a l’Iese.
En Escolano, Rajoy ha trobat una figura que li ha permès jugar al seu joc preferit: l’equilibrisme. Després de nomenar el català José Luis Ayllón -ex número dos de Soraya Sáenz de Santamaría- com a cap de gabinet, el president espanyol ha optat per un perfil que no premia cap de les dues famílies del PP. Tot i la seva relació amb Aznar, Escolano no és ni de Soraya (que mana al govern) ni de la secretària general del partit, María Dolores de Cospedal (que regna a Génova). Té potencial per convertir-se en un vers lliure, com ho ha sigut el seu antecessor, que va mantenir la distància dels quadres orgànics populars.
Ara Escolano aterra al ministeri just quan els vents de cua deixaran d’empènyer amb tanta força l’economia espanyola i amb el repte de completar la privatització de Bankia. A més, té altres feines pendents, com ara la partició de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència en dos organismes. Això sí, amb l’aplicació del 155 i l’economia “normalitzada”-com diu l’executiu-, serà l’encarregat de revisar a l’alça les previsions de creixement per als pròxims exercicis, excepte que hi hagi un sotrac inesperat.
Román Escolano era el candidat de Guindos no només per sintonia, sinó també per eliminació. L’exministre d’Economia no veia amb bons ulls l’ascens d’Álvaro Nadal, un dels noms que eren a les travesses. A l’entorn popular expliquen que Luis de Guindos no podia pair que un jove a qui havia donat lliçons acabés assumint el càrrec que ell deixava. “Hi ha una qüestió de respecte intel·lectual”, expliquen aquestes fonts. L’exministre d’Economia ja havia impedit ascensos de la família Nadal (el germà Alberto és secretari d’Estat, i la dona d’aquest, Eva Valle, cap de l’oficina de pressupostos de la Moncloa) i ara ha tornat a barrar el pas a les ambicions del clan.
Però tot i els equilibris de Rajoy, la decisió no deixa content tothom al PP. Escolano no té carnet del partit. Tant les dues famílies populars com el poder territorial del partit coincidien en una petició a Rajoy: que donés més gruix polític al seu executiu. Per a alguns, això s’aconseguiria fent una remodelació a fons del govern; per a d’altres, n’hi havia prou posant un pes pesant del partit a la cartera d’Economia, com per exemple el president gallec, Alberto Núñez Feijóo. I a més, fer-lo també vicepresident, fet que l’hauria situat en una bona posició de cara a un futur debat successori a la presidència del PP. Tots ells es van endur ahir una decepció, i Rajoy els va donar una nova lliçó: tot i l’aparent debilitat, la seva capacitat de decisió es manté intacta.
