La sorprenent victòria del difunt Ruiz-Mateos sobre l'Estat
Una sentència obliga a recalcular el valor que tenia el hòlding quan va ser expropiat al polèmic empresari
BarcelonaRumasa tenia un forat enorme, de 260.000 milions de pessetes, segons l'Advocacia de l'Estat, quan el govern de Felipe González va decidir expropiar aquest conglomerat format per bancs, cellers, hotels i tota mena d'empreses industrials i financeres el 23 de febrer del 1983.
El fundador d'aquest imperi, José María Ruiz-Mateos, va declarar aleshores una guerra sense treva al govern socialista i, especialment, a l'aleshores totpoderós ministre d'Economia –i més endavant marit d'Isabel Preysler–, Miguel Boyer. Una guerra que va generar més de 1.500 plets, sentències de tota classe a tota mena de tribunals, fins i tot el Constitucional, i un seguit de situacions esperpèntiques, com el "que te pego, leche", quan Ruiz-Mateos va intentar agredir Boyer als jutjats, on també es van fer habituals les seves disfresses de Superman per denunciar allò que considerava una injustícia.
Ruiz-Mateos va morir el setembre del 2015, però la batalla que havia iniciat la van continuar la seva vídua –i expresidenta del Rayo Vallecano–, Teresa Rivera, i els seus fills. I ara un tribunal els ha escoltat. La sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha dictat una sentència en la qual diu que s'ha de recalcular de nou el preu de les accions de Rumasa, expropiades a la família Ruiz-Mateos i altres petits accionistes.
La sentència no és ferma, i s'hi pot presentar un recurs davant del Suprem. De fet, l'Advocacia de l'Estat, que representa el ministeri d'Hisenda, estudia presentar recurs. La clau rau en el fet que mentre l'Estat manté que Rumasa tenia un patrimoni net negatiu, la família manté que el seu valor s'acostava als 14.000 milions d'euros. Els Ruiz-Mateos asseguraven que aquell conglomerat empresarial, en aquell moment, aportava quasi un 1,8% del PIB espanyol i donava feina a més de 60.000 persones. Però el govern socialista del moment va establir que el preu que s'havia de pagar per l'expropiació era de zero pessetes per acció.
El Tribunal Suprem, en diferents causes judicials, ha avalat aquella valoració zero, defensa l'Advocacia de l'Estat. Això vol dir que Rumasa no valia res. Tot i això, la defensa de la família Ruiz-Mateos, representada en aquest procediment pel lletrat Juan Manuel García-Gallardo, ha esgrimit que les resolucions que es van dictar no eren conformes a dret, així com que es van fixar diferents preus justos (el preu que es paga per l'expropiació d'un bé) positius en empreses del grup que no es van abonar mai. El Tribunal Superior de Madrid esgrimeix ara que "de conformitat amb la sentència del Tribunal Suprem, ha de procedir-se a una nova valoració de les accions de Rumasa SA, a la vista del balanç consolidat del grup", segons estableix en la seva sentència. Per tant, diu el tribunal madrileny, "procedeix la retroacció de les actuacions".
Un risc multimilionari
Ara caldrà esperar que el Suprem es pronunciï sobre els recursos. Però si avala un nou càlcul sobre el preu de l'expropiació, s'obriria la possibilitat que la família de l'empresari andalús rebés una substanciosa indemnització: caldria valorar de nou el preu de les accions expropiades, cosa que allargaria un litigi d'uns fets ocorreguts fa 40 anys.
José María Ruiz-Mateos –i després la seva vídua i els seus fills–, sempre va defensar que el hòlding de l'abella tenia un valor. De fet, va reclamar una indemnització a l'Estat per l'expropiació, que li va ser negada. Però això no el va aturar i va construir un personatge que es va moure entre els estirabots, el seu pas per la presó, la seva incursió a la política (va ser eurodiputat), l'enfrontament amb els Valls-Taberner i l'Opus Dei i una nova incursió en el món empresarial. En efecte, el polèmic empresari va crear Nueva Rumasa, un hòlding format per empreses com Clesa, Garvey, Hotasa, Dhul, Elgorriaga, Hibramer, Trapa, Carcesa, Quesería Menorquina i el Rayo Vallecano que va acabar fent suspensió de pagaments i va entrampar de nou petits inversors que havien comprat pagarés de la companyia amb la promesa de rendibilitats importants, malgrat les reiterades advertències de la Comissió Nacional del Mercat de Valors que aquests títols no estaven sota la seva supervisió.
