Qui són els mecenes catalans i en què inverteixen?

BarcelonaSovint es parla del mecenatge català com si fos una entelèquia perquè als mecenes, en general, els agrada la discreció. Pere Mir (Barcelona 1919-2017), discret fins al secretisme, va crear un imperi empresarial però va retornar a la societat gran part del que va guanyar: els darrers 15 anys de la seva vida va fer donacions a la ciència per valor de 120 milions d’euros a través de la seva fundació, Cellex. No és fàcil tampoc resseguir tot el que ha fet Antoni Vila Casas (Barcelona, 1930) per la cultura i la recerca mèdica mitjançant la Fundació Vila Casas o ell mateix personalment. Els últims anys, per exemple, ha donat dos milions d’euros a l’Hospital de la Vall d’Hebron, i col·labora amb mitjans de comunicació -és accionista de l’ARA-, festivals, entitats i universitats.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca

Inscriu-t’hi

Mir i Vila Casas són nascuts abans de la Guerra Civil. Pertanyen a una burgesia emprenedora que creia que el progrés del país era també la seva responsabilitat. Tanmateix, la societat ha canviat molt en els últims anys. Amb la recuperació de la democràcia van arribar les subvencions i les inversions públiques. En part, la responsabilitat de la cultura i la recerca la va assumir amb normalitat l’administració pública, i el mecenatge es va transformar sobretot en la fórmula de les fundacions. “El Liceu és un cas paradigmàtic: el van construir els burgesos de Barcelona però quan es va cremar el va reconstruir, en gran part, l’administració pública; ara es paguen uns impostos que no es pagaven fa 150 anys”, explica Pere Fàbregas, president de la Coordinadora Catalana de Fundacions. Delegar-ho tot en l’estat, però, segons Fàbregas, no és la millor fórmula: “Espanya és un dels països europeus que més confiança té en l’estat a l’hora d’ajudar i resoldre problemes, però no tot es pot resoldre pagant impostos i crec que hi hauria d’haver més col·laboració entre l’esfera pública i la privada”.

La societat i el teixit empresarial també s’han transformat. Moltes empreses creades a Catalunya s’han venut a grans corporacions: “Sovint no hi ha un interlocutor clar i, cada vegada més, en lloc de propietaris hi ha gestors professionals que no poden disposar dels diners”, diu Fàbregas. El mecenatge no ha desaparegut però ha adoptat nous perfils. Si el 1996 hi havia 1.002 fundacions, el 2018 n’hi havia 2.589. Un 49% estan dedicades a la cultura, un 40% són assistencials, un 3% científiques i un 8% docents. El nombre de persones que fan aportacions a les fundacions també ha augmentat exponencialment. El 2003, 309.000 persones van fer aportacions, i el 2018, aquesta xifra va pujar a 735.000. “Potser hi ha menys grans mecenes, però molta més gent que fa petites aportacions”.

Menys patriarcals

“El perfil dels mecenes ha canviat els darrers anys més cap a un model anglosaxó. La figura del patriarca empresarial ja no és l’únic factor i hi ha més consciència que els beneficis econòmics han de tenir un retorn social i han de repercutir en el territori on actuen”, asseguren des de la Fundació Catalunya Cultura. Hi ha moltes fundacions que tenen al darrere grans entitats bancàries o són hereves de les antigues caixes d’estalvis. És el cas de la Fundació Banc de Sabadell, la Fundació Antigues Caixes Catalanes, la Fundació La Caixa o la Fundació Catalunya-La Pedrera

Un altre canvi, els darrers anys, és que s’inverteix més en projectes més propers al territori. Fluidra és una empresa dedicada a l’àmbit aquàtic relativament jove: va néixer el 1969 i el 2016 va crear la seva pròpia fundació, dedicada sobretot a la conscienciació sobre el valor de l’aigua i a la música. La Fundació Fero, que va impulsar l’oncòleg Josep Baselga, dona recursos sobretot a la recerca, però també intenta retenir i atraure talent jove que nodreixi la investigació a Catalunya. La família Rodés ha fet grans aportacions a la cultura i a la comunicació d’aquest país. Ferran Rodés és president i principal accionista de l’ARA. Josep Santacreu i Bonjoch (Guissona, 1958), president de la fundació DKV, el 2016 va rebre la Creu de Sant Jordi pel fet de ser un dels impulsors a Catalunya del concepte de responsabilitat social de l’empresa. “Darrerament triomfa el que en anglès es coneix com a impact investment -diu l’economista i exconseller d’Economia Andreu Mas-Colell-. És la consciència empresarial sobre la necessitat de tenir responsabilitat social i de no invertir en empreses que poden perjudicar el medi ambient o no tenen bona cura dels treballadors”.

Algunes fundacions tenen un profund arrelament familiar, com la Fundació Carulla, que va néixer l’any 1973, en ple franquisme, i que promou projectes relacionats amb l’educació i la cultura. “Als filantrops i mecenes normalment els motiva una passió, és un tema personal, de voluntat individual. D’altra banda, per part de les empreses hi ha també pragmatisme. No inverteixen a fons perdut, sinó que fan una inversió i volen veure’n els resultats”, expliquen des de la Fundació Catalunya Cultura. La passió per l’art va moure Josep Ildefons Suñol (Barcelona, 1927-2019), que va crear una gran col·lecció d’art. Sergi Ferrer-Salat (Barcelona, 1968) dirigeix un dels negocis farmacèutics més importants del país i alhora està plenament abocat al món de la cultura. Moltes obres censurades han pogut veure la llum gràcies al col·leccionista i cofundador de Mediapro Tatxo Benet (Lleida, 1957). Lluís Coromina Isern és un altre col·leccionista discret que ha preservat una important col·lecció d’art contemporani i d’escultura antiga. Rafael Tous és un empresari tèxtil que ha donat al Macba més de 1.000 obres d’artistes catalans (vegeu l’entrevista que li fem avui al l’ARA).

Ser mecenes no dona tant prestigi

Ser mecenes, però, no té el mateix pedigrí que un segle enrere, opina el president del Cercle de Cultura, Jordi Pardo: “Fa cent anys la cultura estava més vinculada a la idea de prestigi social, i avui els lideratges es basen en altres qüestions”. Pardo recorda com el 1920 Pau Casals va fer possible un projecte simfònic excepcional: “En aquell moment hi havia el convenciment que la cultura era un vehicle d’emancipació social, i això s’ha perdut”. Creu que el context no és el millor per als mecenes i, a més, falten els incentius fiscals. Però això potser canviarà d’aquí poc: el 16 de març es va aprovar al Congrés la tramitació d’una proposició de llei per modificar la normativa de règim fiscal de les entitats sense ànim de lucre i dels incentius fiscals al mecenatge.

El Joventut, una inversió emocional

El Joventut de Badalona va fer el setembre del 2018 una ampliació de capital de gairebé 3,7 milions d’euros que va servir per liquidar el deute del club i evitar-ne la desaparició. La inversió va estar avalada per Scranton Enterprises, un vehicle d’inversió de la família Grífols. “És una inversió sentimental, no buscàvem una rendibilitat econòmica. Ens agrada el bàsquet i no volíem veure una possible dissolució”, explica Ramón Riera, representant de Scranton Enterprises.

Dossier El paper de les elits

Següent

Els alts executius prenen el relleu als empresaris

Anterior

Quan els rics eren burgesos

Vés a l’ÍNDEX