El somni (impossible) de veure un president català de l’Eurogrup

BarcelonaNomés en 27 mesos dels últims 100 anys d’història d’Espanya hi ha hagut un ministre d’Economia o Hisenda català. La dada pren interès quan a Brussel·les comencen els moviments tectònics per nomenar un nou president de l’Eurogrup (l’organisme que agrupa els ministres d’Economia i Finances dels països de la UE) en substitució del portuguès Mário Centeno. I la ministra espanyola d’Economia, Nadia Calviño, afronta aquesta cursa, avalada pel president espanyol, des de la pole position i amb moltes possibilitats d’augmentar la influència espanyola a Brussel·les.

Si aquesta opció es fes realitat, Calviño, nascuda a la Corunya, es convertiria en la primera espanyola al capdavant d’un organisme que, a banda del portuguès Centeno, també ha presidit l’holandès Jeroen Dijsselbloem i el luxemburguès Jean-Claude Juncker. Una certa informalitat envolta l’organisme, però ningú a Europa dubta de la influència de l’Eurogrup. Per ser-ne president, hi ha un requisit: obtenir majoria simple en la votació de la resta d’integrants del concili, format exclusivament pels ministres d’Economia o Hisenda dels diferents països membres. I aquesta raó -la necessitat de ser ministre d’Economia o Hisenda-és el que converteix en una utopia la possibilitat que hi pugui haver un president de l’Eurogrup català. O això, si més no, indica la història -no tan recent- d’Espanya.

De fet, l’últim cop que hi va haver un català que complia els requisits per a aquest càrrec era l’any 1933: encara havien d’arribar la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, s’havia de forjar la CECA, origen de l’actual UE, Espanya havia de recuperar el règim democràtic i s’havia de crear l’euro com a moneda única. El llistat de ministres d’Economia i Hisenda dels últims cent anys és impactant. Des del 1920 hi ha hagut 63 nomenaments per a aquestes carteres (que només ocasionalment han sigut ministeris diferenciats i coexistents, com passa ara), que han recaigut en 59 persones.

Catalunya s’acosta al 19% del PIB espanyol i al 16% de població, però ha tingut un paper discret en aquest llistat de responsables de les finances espanyoles: dels 59 ministres, només tres eren catalans (el 5%); hi ha hagut també 18 madrilenys, 10 andalusos, set gallecs, sis aragonesos, quatre valencians i asturians, dos castellanolleonesos, dos canaris, dos càntabres i un navarrès.

Un paper fugaç

El paper dels tres ministres catalans d’aquestes àrees ha sigut relativament fugaç: el vendrellenc Jaume Carner va ser ministre de Finances entre el 1931 i el 1933, amb un total de 18 mesos al càrrec que el converteixen en el plusmarquista català. Mort el 1934, va ser l’últim que va aconseguir ser-ho. Abans que ell, el barceloní Joan Ventosa va ser ministre d’Hisenda durant dos mesos de l’any 1931. I l’últim precedent en aquest últim segle és el de Francesc Cambó, nascut a Verges (Baix Empordà), ministre d’Hisenda durant set mesos entre el 1921 i el 1922.

¿A què es deu aquesta falta de ministres catalans? Francesc Cabana, historiador econòmic, hi veu raons polítiques: “Quan repasses els nomenaments de ministres catalans la impressió és que van a llocs sense poder real per a Catalunya”. I va més enllà: “La meva interpretació és que hi ha mala voluntat política de no donar poder econòmic a Catalunya. Cabana afegeix que “Catalunya ha tingut els millors economistes de l’Estat des de fa molt de temps, gent de gran categoria”, i lamenta que “caldria fer la història dels ministres de tots els àmbits catalans: és d’una pobresa extraordinària”.

Revisant el llistat dels ministres d’Economia i Hisenda, Cabana recorda que Carner “va ser qui va aplicar l’impost sobre la renda, era un home molt vàlid”, i es remunta una mica més enrere en el temps per recordar Laureà Figuerola, nascut a Calaf (Anoia), ministre d’Hisenda entre el 1868 i el 1869 i introductor de la pesseta.

L’economista i exconseller d’Economia Andreu Mas-Colell té una explicació menys política de la falta de ministres econòmics catalans: “Els ministres surten dels grans cossos funcionarials de l’Estat, que tenen pocs catalans. I per què això és així? Perquè històricament hi ha hagut poca propensió a anar a viure a Madrid”, exposa.

Respecte al nivell dels economistes catalans, Mas-Colell és clar: “No ha mancat capacitat. Si hi hagués hagut un propòsit col·lectiu, als cossos funcionarials hi hauria catalans, però a Madrid hi ha la sortida de l’administració i, aquí, la de l’acadèmia”.

Indústria sí que és “natural”

L’exconseller admet que un ministre d’Hisenda català “aixecaria recels” i indica que hi ha hagut anomalies en aquest punt: “Que Joan Majó fos ministre d’Indústria és natural; però José Montilla o Joan Clos hi arriben pel fet de ser catalans, perquè es veu natural que un català ho sigui”. Mas-Colell també reivindica figures que no van ser ministres, com ara Joan Sardà o Laureà López Rodó en el pla d’estabilització i la sortida de l’autarquia econòmica espanyola de la dictadura, en què també va ser decisiu Fabián Estapé.

I és contundent a l’hora de parlar de la importància del lloc de naixement: “A Catalunya tenim una seu del Centre Nacional de Microelectrònica perquè [el ministre d’Indústria amb el PSOE Joan] Majó era català; tenim el Sincrotró Alba perquè l’Anna Birulés va ser ministra [de Ciència i Tecnologia amb el PP] i tenim el Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica perquè Màrius Rubiralta va ser secretari d’estat [en el govern de Zapatero]”, exposa. La seva enumeració no s’atura aquí: la Comissió Nacional del Mercat de Telecomunicacions va néixer a Barcelona en temps de Montilla com a ministre, i organismes com l’Institut d’Anàlisi Econòmica o l’Institut d’Investigació en Intel·ligència Artificial es van crear a Barcelona coincidint amb la presidència del CSIC d’Enric Trillas entre el 1984 i el 1988.