El somni que s’esvaeix

Professor titular del departament de màrqueting d'ESADEEl somni dels meus avis de Cervera era ser de classe mitjana. El mateix somni d’Aristòtil, que deia que la comunitat més perfecta era aquella on la classe mitjana tenia el control i superava en quantitat les altres dues classes. Ser d’aquesta classe significa assolir l’estil de vida desitjat. En algunes estadístiques, com una de les innumerables del CIS, podem observar com el 70% dels espanyols es consideren de classe mitjana, molt per sobre de la realitat del 50%.

Llavors, què és la classe mitjana? L’OCDE hi engloba les persones que tenen ingressos entre el 75% i el 200% del salari més habitual del país: això a Espanya és obtenir entre 14.000 € i 36.000 € a l’any, però als EUA significa obtenir entre 45.000$ i 136.000 $ a l’any. La globalització comporta que aquesta classe mitjana competeix amb l’emergent a l’Àsia, on encara somien com ho fèiem nosaltres als anys 50. Definim aleshores que la classe mitjana és qui pot fer un consum diari d’entre 11 i 110 $. I aquí apareix el que realment és important per entendre la transcendència de la classe mitjana: no només ens interessa què ingressa, sinó la seva disponibilitat, la il·lusió, el somni de poder consumir. Són els que aguantaran el creixement capitalista: són molts i tenen moltes ganes de gastar.

¿Com és aquesta gent que dona estabilitat a la societat actual, com deia Aristòtil? Si tens el vot de la classe mitjana simplement governes. Volen estabilitat perquè han assolit el seu somni de qualitat de vida: un pis, Marina d’Or, una jubilació, estalvis per als fills. Pensen que la democràcia és la garantia de poder mantenir aquest confort. Aporten l’equilibri entre la classe treballadora permanentment insatisfeta i la classe dominant desentesa de la societat. El resultat és que la societat amb una classe mitjana forta exhibeix més nivells de confiança, menys criminalitat i més estabilitat.

Però el somni se’n comença a anar en orris. Avui ser de la classe mitjana ja no és garantia de ser feliç. Aquesta evolució es produeix per moltes raons, la majoria de les quals vinculades a la globalització: com exclama en campanya electoral el temperat Steve Bannon, els apòstols de la globalització han destruït la classe mitjana als EUA per crear-la a l’Àsia.

L’OCDE parla d’una classe mitjana espremuda: l’ascensor social s’ha estancat. Avui la classe mitjana es dispara a la Xina o a l’Índia, on els 11 $ diaris són realment un somni. A l’emergent Xiongan avui el somni és poder tenir una nevera i televisor, i a Cervera ja és tenir al mateix temps Netflix, consum il·limitat a Parlem i vacances a Palma.

El que la classe mitjana encara no sap és que el perill real no és ni la crisi, ni la pandèmia, ni Xiongan, sinó la imparable automatització i robotització de la producció. El nou model ens està portant a una modificació de l’estructura productiva i una més gran presència del sector serveis. I si desapareix la manufactura s’esvaeix una gran part de la classe mitjana. L’automatització dels seus llocs de treball es calcula al voltant del 50%, molt per sobre dels llocs de treball més creatius (educació, sanitat, professions liberals). Una altra dada amigable de l’OCDE: el 75% de la població té por de perdre la feina davant els robots.

Resumim tota la reflexió en dos punts de vista sobre què és i com evolucionarà la classe mitjana. Oposats, reals i per boca de dos empresaris que saben adaptar-se a aquesta evolució. Per un costat, davant una classe mitjana que trontolla a Europa i que es desenvolupa a l’Àsia, el director de Starbucks, Howard Schultz, ho té molt clar: 600 milions de cafès diaris potencials a l’Àsia, el somni dels habitants de la Cervera d’Indonèsia. Una oportunitat. Per l’altre costat, un emprenedor que sap com colpejar la motivació, les ambicions de les persones que li compren els seus seminaris: el venedor de somnis Robert Kiyosaki posant negre sobre blanc que el rics juguen a guanyar, però ara a Occident la classe mitjana juga a no perdre.