Uns set anys per amortitzar les plaques solars

Set o vuit anys és el que la majoria d’empreses del sector i entitats de defensa dels consumidors calculen que es triga, de mitjana, a amortitzar una instal·lació de plaques solars. La diferència pot variar segons el tipus d’instal·lació, la ubicació i, sobretot, l’orientació de les plaques i el consum que tingui cada família, però en la majoria de casos es tracta d’aquestes xifres.

Espanya és a la cua europea en generació d’energia solar en habitatges privats, fet provocat en part per la frenada que va suposar l’anomenat impost al sol. Des de la derogació d’aquest tribut el 2018, el nombre d’instal·lacions ha anat creixent.

En aquest sentit, a l’hora de parlar de la fiscalitat, actualment un element positiu a tenir en compte són els avantatges fiscals de posar una instal·lació solar a casa. L’exemple més clar és amb l’impost sobre béns immobles (IBI), que alguns ajuntaments condonen als propietaris amb plaques als seus habitatges. Igualment, l’impost sobre instal·lacions, construccions i obres (ICIO), que cal abonar quan es fa algun tipus de construcció o remodelació a un immoble, també pot quedar exempt en cas de la instal·lació de plaques. Tots dos poden variar segons el municipi.

Així doncs, davant de la seguretat que no caldrà pagar cap taxa per l’electricitat que generem -i fins i tot potser ens n’estalviem alguna-, què cal tenir en compte a l’hora de posar plaques a casa?

En primer lloc, la ubicació de l’habitatge i de les mateixes plaques dins de l’edifici. En el cas de cases unifamiliars, el més habitual és posar-les a la coberta, ja sigui un terrat o una teulada. En alguns casos pot ser millor el jardí si té més sol o, sobretot, menys ombra. Per a les comunitats de veïns, s’aplica el mateix criteri, però amb la dificultat que cal saber del cert que el lloc on es col·loquin és una part comuna de l’edifici i no pertany només a un veí concret. En aquest supòsit, a més, és necessari l’acord de tots els propietaris de la finca per tirar endavant la instal·lació.

Un cop estem decidits, però, més val no tirar pel dret. L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) recomana cridar sempre un instal·lador perquè ens faci un pla a mida de les nostres necessitats i condicions de la casa. És per això que cal evitar comprar pel nostre compte les plaques, ja que han de ser compatibles amb l’inversor de corrent, que és l’aparell que transforma la llum que capten en electricitat. El tipus de placa i d’inversor són el gruix de la inversió, que per a un habitatge amb una instal·lació elèctrica normal (entre 4 i 6,9 quilowatts) es pot moure entre els 3.000 i els 12.000 euros, segons el cas. En aquest punt, però, és quan entra en joc l’altra gran decisió: què fem amb l’excedent d’electricitat?

Per exemple, si un matí fa molt de sol però no hi ha ningú a casa, les plaques funcionaran a ple rendiment. ¿Què passa amb aquesta electricitat que no es consumeix? Hi ha dues opcions. La primera, permesa des del 2019, és abocar l’energia a la xarxa i que la nostra comercialitzadora ens la descompti de la factura.

L’opció de les bateries

Darrerament aquesta última opció s’està convertint en la més habitual, però hi ha una segona alternativa: aïllar la instal·lació (no tindrem cap contracte amb una empresa elèctrica) i emmagatzemar en bateries els excedents d’energia, que gastarem quan les plaques solars no funcionin.

En funció de la bateria que comprem, el preu i la vida útil també variaran. En el cas de les de liti, duren més de deu anys, però costen fàcilment més de 1.000 euros. En canvi, les de plom són molt més barates (uns 200 euros), però tenen una vida útil més curta, d’uns cinc anys.

En tots dos casos, però especialment en el segon, cal tenir clar que la instal·lació de plaques pot representar un canvi d’hàbits familiars. Caldrà prioritzar les hores de més llum per concentrar-hi el màxim de consum -sobretot grans electrodomèstics com rentadores o rentaplats- si volem amortitzar les plaques en set anys i no pas en més.