La vida segueix igual per als directius corruptes del cas Palau

Barcelona“Hem d’atendre les necessitats que tu ja saps o no podré atendre els compromisos adquirits, i ja pots suposar els problemes que això ens comporta”. “T’agrairé la transferència, ja que, si no, no podrem atendre el pagament que tu ja coneixes”. “Estem quedant molt malament, perquè no podem atendre els compromisos que tenim adquirits i que tu ja coneixes”. “Amic Pedro, he estat intentant parlar amb tu perquè ja fa dies se’m va informar de l’adjudicació de l’obra de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès [...]. Crec que seria convenient que comentéssim el tema com més aviat millor”.

Aquests missatges, en fax i correu electrònic, formaven part de les muntanyes de documentació que els investigadors van obtenir del Palau de la Música en esclatar l’escàndol de corrupció catalana més important del segle. Qui escrivia els missatges era l’omnipotent Fèlix Millet. I qui els rebia, un directiu de Ferrovial: Pedro Buenaventura.

Un “acord criminal”

La sentència del cas Palau, feta pública aquesta setmana, ha deixat clar que tots els indicis, el testimoni del mateix Millet i la documentació obtinguda eren certs: que la constructora dels Del Pino va pagar a Convergència a través del Palau per, a canvi, obtenir adjudicacions d’obra pública. Es tractava d’un cas de corrupció tan ben documentat, que les xifres del repartiment econòmic de les donacions de Ferrovial -una part se la quedava el partit, i l’altra, Millet- encaixaven fins al decimal. Però faltava la sentència. I la sentència deixa clar que dels 10,6 milions per suposats patrocinis que va fer Ferrovial, 6,6 milions van acabar a la formació política. Són els diners que CDC ha de tornar.

“Una altra de les accions a través de les quals Millet i Montull van buscar i obtenir el seu enriquiment [...] va ser la seva mediació per a l’establiment, manteniment i funcionament d’un sistema pel qual Ferrovial, mitjançant el pagament de comissions a Convergència, obtenia l’adjudicació de determinats concursos promoguts per entitats autonòmiques o locals els governs dels quals estaven regits per membres de la formació”, exposa la sentència com a fet provat. La resolució no admet dubtes sobre el funcionament de la trama: segons diu, la finalitat dels pagaments era que les administracions licitants, “apartant-se del principi d’imparcialitat i en detriment de la lliure concurrència”, adjudiquessin cada any a Ferrovial els contractes públics suficients per cobrir l’import pactat amb Pedro Buenaventura i Juan Elízaga”. La raó última del sistema creat entre Millet, Ferrovial i CDC també és clar per als jutges: “Això va permetre emmascarar la veritable causa i finalitat dels fluxos financers i aconseguir així que els fons satisfets per Ferrovial arribessin a la formació política CDC per a gaudi del partit”. Els fets provats inclouen un últim cop: “Aquest acord criminal es va mantenir ininterrompudament des d’abans de l’any 1999 fins al 2009”.

La sentència, malgrat tot, absol els directius Pedro Buenaventura i Juan Elízaga perquè considera que els fets han prescrit. Però el recompte de dies que fa el tribunal no és compartit per la fiscalia, que podria recórrer l’absolució dels dos executius. Per ara, els acusats es lliuren així dels delictes de administració deslleial i tràfic d’influències.

Què se n’ha fet, de Buenaventura, aleshores director territorial de Ferrovial, i Elízaga, director de relacions institucionals? Doncs segueixen treballant com a alts directius en el sector. El primer és el conseller delegat de la constructora gironina Construccions Rubau, on va arribar el maig del 2006, anys abans que esclatés l’escàndol.

La “casualitat” entra en joc

Buenaventura és considerat al sector com una persona “altiva” i “distant”. De fet, la seva declaració en la comissió d’investigació que va fer del cas el Parlament va impressionar fins i tot els cronistes més veterans per la sang freda amb què va fer front a les evidències en contra seu. Tot i que les donacions que feien al Palau coincidien temporalment de manera mil·limètrica amb adjudicacions que rebia la constructora i amb pagaments que es desviaven a CDC, va afirmar que tot plegat devia ser “casualitat”. “No sé què te a veure una cosa amb l’altra”, va dir, en referència a les aportacions que feien al Palau de la Música i als cobraments que rebia CDC. Ferrovial havia sigut adjudicatària, entre d’altres, de la línia 9 del metro o, paradoxalment, de la Ciutat de la Justícia de Barcelona, on s’ha jutjat el cas.

Consultada per aquest diari, Construccions Rubau, una empresa familiar que opera en nou països, no ha volgut pronunciar-se sobre la sentència que assenyala el seu màxim directiu com a corruptor del cas Palau. Tampoc ha contestat a la qüestió de si es plantegen la continuïtat en el càrrec de Buenaventura, de qui constaven com a mínim 34 reunions amb Millet i que va ser assenyalat pel jutge d’instrucció com el seu “home de contacte”.

Ferrovial, per la seva banda, va fer un comunicat coincidint amb la sentència en què fugia d’estudi: “Ferrovial Agroman reitera el seu convenciment que les adjudicacions d’obres en què participava es feien sempre de manera regular i a l’oferta amb millor valoració econòmica”, hi deia, ignorant els fets provats que recull la sentència. “L’empresa ha estat aliena a la destinació final dels fons lliurats al Palau de la Música mitjançant contractes de patrocini”. Potser per aquesta negació dels fets, Juan Elízaga, l’altre executiu absolt, es manté avui com a directiu a l’empresa i ho fa en un càrrec tan visible com el de director de relacions institucionals i R+D+I.

Els millors advocats

El cas torna a posar de relleu el desequilibri penal entre corruptes i corruptors, segons lamenta Manuel Villoria, membre de Transparència Internacional. “Sense corruptors no hi hauria corrupció”, afirma. “És terrible i indignant perquè hi ha una mena de biaix estructural del sistema que fa que es condemnin polítics, però no els empresaris que els financen”, afegeix. Villoria recorda que “hi ha empreses que repetidament apareixen en les causes sense que els propietaris prenguin cap mesura” i recorda que els directius de les empreses acusats en aquests casos tenen “sempre advocats bons, boníssims”.

L’apunt és del tot cert en aquest cas: el defensor dels directius que de bracet de Millet van erigir la trama de corrupció del Palau és el prestigiós Cristóbal Martell.