Saracho, en el punt de mira

Barcelona / MadridEmilio Saracho va arribar al Popular com a bomber d’urgència per salvar l’entitat ensorrada pel seu predecessor, Ángel Ron, però en el temps rècord de quatre mesos ha aconseguit colar-se a la galeria dels sospitosos d’haver participat en la sobtada i fulgurant desaparició del sisè banc espanyol.

Una desaparició duta a terme a través d’un procés inèdit i que genera reaccions oposades. Mentre les autoritats responsables, com el Banc Central Europeu (BCE), se’n feliciten, els principals perjudicats la consideren, com a mínim, sospitosa. Qui són els perjudicats? Els que dimarts havien anat a dormir sent accionistes del Popular i es van llevar sense ser-ho. Ara busquen responsables i apunten contra Saracho.

Entre les diverses entitats que han anunciat mesures legals, ahir es va constituir l’Agrupació d’Accionistes Minoritaris del Banco Popular per presentar una denúncia a la Fiscalia Anticorrupció davant l’Audiència Nacional. Carreguen contra la cúpula de l’entitat, amb Saracho al capdavant, i contra el grup d’inversors mexicans que envolta el magnat Antonio del Valle. Els acusen de “manipular el preu de l’acció” i provocar un “buidatge” de l’entitat, tot permès per una “administració deslleial i temerària”. L’associació aglutina 385 accionistes, el 3,5% del capital social.

“El problema és saber qui ha provocat la fallida del banc”, deia ahir Javier Cremades, l’advocat encarregat del procés, que va explicar que el 30 de maig va demanar a la Comissió Nacional del Mercat de Valors que investigués la situació. Ara denuncien la passivitat dels reguladors. Afirmen que hi va haver una estratègia permesa pel consell en què els mateixos accionistes (els mexicans i concretament Del Valle) van invertir a curt per guanyar després amb la resolució.

El cert és que Saracho ha completat uns mesos d’absolut vertigen. L’estiu passat, i com a vicepresident de JP Morgan, col·laborava amb el Sabadell en el seu intent d’adquirir el Popular. Mesos després, al desembre, s’anunciava que substituiria Ron, en un nomenament que no es va fer efectiu fins al febrer. Fonts financeres expliquen que el retard responia a la voluntat de Saracho de cobrar més en la seva sortida del banc nord-americà, que el va retribuir amb 86 milions d’euros en el moment del seu adeu.

Amb l’entitat ja en caiguda lliure, Saracho va encarregar al seu antic banc -en un moviment estèticament qüestionable- la venda urgent del Popular, un encàrrec pel qual JP Morgan havia de percebre 20 milions d’euros. A això s’hi afegeixen els seus errors en aquestes últimes setmanes. “És un disbarat pensar que un banquer d’inversió pogués reflotar això”, diuen ara aquestes veus.

Errors de principant

Els errors van ser gruixuts. D’entrada, anunciar que calia una ampliació de capital en la seva primera intervenció, cosa que va provocar una caiguda del 15% del preu de l’acció. Al sector també li retreuen a Saracho (que deixa el banc cobrant 1,85 milions) que anunciés un procés de venda sense un mínim de discreció. Per últim, va haver d’ampliar el termini de recepció d’ofertes per al banc, cosa que va desencadenar el pànic definitiu entre els inversors que va acabar d’ensorrar l’entitat.

“La impressió és que el banc podia anar a l’UVI i, en mans d’un bon cirurgià, salvar-se -diuen aquestes fonts-. Però Saracho el va acabar de matar”. Aquestes veus vaticinen que aquests últims mesos del Popular “donaran per a molts llibres” perquè “el que ha passat és molt gros”. D’entrada, seran els tribunals els que hauran de donar resposta a les queixes dels accionistes.