El Santander trenca l’aliança entre el Popular i l’Església

BarcelonaDurant el mes de maig i la primera setmana de juny les retirades de dipòsits que van portar a terme els clients del Popular van ser enormes. La sensació de pànic arran de la possibilitat que el banc caigués i s’endugués els estalvis dels particulars va ser especialment acusada entre els clients institucionals. Del banc que presidia Emilio Saracho en van sortir uns 9.300 milions d’euros aquelles setmanes, amb retirades destacades com la del govern de les Illes Canàries (636 milions), els ajuntaments de Barcelona i Madrid, i la Seguretat Social. Però mai no va transcendir què va fer l’Església amb els seus estalvis.

Segons ha pogut saber l’ARA, la Conferència Episcopal Espanyola es va mantenir fidel al Popular fins a l’últim dia. Aquest banc -històricament vinculat a l’Opus Dei i que encara mantenia consellers i grans accionistes membres d’aquesta congregació- era dipositari d’una part important dels fons de la Conferència Episcopal. Però l’Església no es va immutar i no va endur-se’n els fons. L’organització eclesiàstica, tradicionalment opaca, no confirma cap dels fets que exposa aquesta notícia: “No comentem res sobre aquestes qüestions”, diuen.

Ara bé, diferents fonts financeres a què ha tingut accés aquest diari han explicat que després de la resolució exprés aplicada per Brussel·les, que va deixar el banc en mans del Santander, sí que hi ha hagut moviments. Algunes fonts han assegurat a l’ARA que la Conferència Episcopal Espanyola va retirar dipòsits del Santander per reduir la seva exposició a una sola entitat. Però la realitat no és aquesta.

Els bisbes, “expropiats”

Segons han explicat altres fonts, el cert és que l’agrupació dels bisbes espanyols va prendre aquesta decisió indignada per les fortes pèrdues que va patir amb la caiguda del Popular. Aquestes veus de l’àmbit financer comenten que la Conferència Episcopal, com la resta de clients del Popular, no va tenir cap problema amb els seus dipòsits. Però sí que va patir fortes pèrdues pels diners que hi tenien en accions i bons. “No estan contents amb l’operació, hi han perdut molts diners”, expliquen aquestes fonts. “Se senten expropiats pel Santander”, afegeixen. És per això que han sortit del Santander dipòsits per un valor no confirmat que s’elevaria a “milers de milions”. L’entitat que presideix Ana Botín tampoc no ha volgut dir res sobre la qüestió: “És política habitual del banc no fer referència a clients concrets”, va comentar un portaveu.

El cert és que la manera com es va portar a terme el canvi de mans del banc ha suscitat polèmica. Va ser la primera vegada que s’aplicava el mecanisme únic de resolució i es va fer castigant els accionistes i bonistes de l’entitat. En la recent recapitalizació amb diner públic de bancs italians com el Monte dei Paschi, això no s’ha donat, i s’ha creat un clar greuge comparatiu.

Els afectats ja estan presentant bateries de recursos, tant a la justícia espanyola com a l’europea, per la gestió que van fer el FROB i les autoritats comunitàries de la crisi. I la prova definitiva que el mecanisme va ser dubtós és que el mateix Santander ja ha creat un mecanisme per compensar els accionistes i bonistes particulars per les pèrdues que han experimentat.

Un client molt anhelat

La pèrdua d’aquest client és particularment dura per al Santander. Es dona la circumstància que aquesta primavera va fitxar Eduardo Pomares al Popular. Aquest banquer era ni més ni menys que el gestor del patrimoni de l’Església al Popular des de feia molts anys, fins al punt que, tot i ser seglar, era conegut en el sector com a monsenyor Pomares.

La primera tasca de Pomares, en un moviment que va ser criticat pel sector, va ser mirar d’emportar-se el seu gran client al Santander, però no se’n va sortir. La caiguda del Popular li va posar els comptes de la Conferència Episcopal en safata, però els esdeveniments posteriors han fet que ara s’hagi tornat a quedar sense aquest superclient.

Cal dir que l’Església està integrada per una gran diversitat d’organitzacions independents (congregacions, bisbats, etc.) i també per la Conferència Episcopal. I és aquesta poderosa organització, justament, la que ha patit en carn pròpia les últimes convulsions del sector financer.

LES CLAUS

1. Per què van marxar els clients del Popular?

Els dubtes sobre la solvència del banc presidit per Emilio Saracho van fer que hi hagués una veritable fugida de dipòsits. Van marxar-ne molts de particulars, però també clients institucionals, com les Illes Canàries.

2. Què va fer l’Església inicialment?

La Conferència Episcopal Espanyola, que agrupa els arquebisbats i bisbats espanyols i que depèn del Vaticà, no es va endur els diners del Popular, un banc històricament relacionat amb l’Opus Dei. Així doncs, no va col·laborar en la caiguda del banc per manca de liquiditat.

3. Què va passar després?

La resolució del Popular passant a mans del Santander va fer que la Conferència Episcopal Espanyola perdés diners que tenia en accions i bons de l’entitat bancària. El malestar amb el Santander, nou propietari, ha fet que retirin uns fons que en el sector no s’atreveixen a quantificar.

4. Què han dit públicament el Santander i l’Església?

Oficialment no han parlat de la qüestió. Silenci.