El Santander s’empassa el Popular

Barcelona / MadridL’època en què Espanya tenia sis grans bancs ja és història. Després d’una nit de vertigen, la data del 7 de juny del 2017 marcarà la de la quasi fallida i venda del depauperat Banco Popular al Santander per un preu simbòlic d’un euro.

L’operació, feta a la velocitat que exigia la precària realitat d’un banc on les retirades de dipòsits amenaçaven la seva liquiditat i, per tant, la seva supervivència, es va teledirigir des de Frankfurt. El Banc Central Europeu (BCE) va constatar que la situació del banc que presidia des del febrer Emilio Saracho era desesperada. Si no s’hagués fet l’operació, les oficines no haurien pogut obrir ahir perquè a les tres de la tarda el banc havia esgotat els seus mecanismes de liquiditat, com admeten fonts del ministeri d’Economia. Per això, de matinada el BCE el va liquidar, primer, i subhastar, després. A primera hora del matí, el FROB i el banc dels Botín anunciaven que el Popular havia passat a ser propietat de l’imperi vermell del Pantone 032C.

D’aquesta manera, el Santander paga la seva quota de sang fent-se càrrec d’una entitat en “fallida o quasi fallida”, segons el BCE. Aquesta era una vella reivindicació dels banquers espanyols; tots els grans s’havien fet càrrec de bancs amb greus dificultats. Tots menys el més gran. El Santander ho havia evitat fins ara i li ha tocat apagar l’incendi abans que es fes gran.

Múltiples veus del sector han explicat els últims dies que el ministre d’Economia, Luis de Guindos, havia pressionat totes les entitats perquè presentessin ofertes pel Popular, una pràctica que mai s’admet de manera oficial però que és habitual. Per al govern espanyol i el Banc d’Espanya, gairebé tant com per als clients del Popular, la situació era molt greu. El Santander ha tornat la calma al sector i, a més, ho ha fet amb la proverbial elegància de la seva presidenta: “No hem rebut cap pressió de ningú”.

Ana Botín combinava els colors de les dues entitats entre brusa i americana i mirava de mostrar ahir la màxima satisfacció: “Santander i Popular junts consolidaran el millor banc d’Espanya”. Malgrat presentar-ho com una “bona operació per als clients i per a Espanya”, va haver d’admetre que, quan el Popular va començar a buscar comprador, el Santander no hi va acudir perquè “les condicions no tenien interès per als seus accionistes”. Ahir, però, a les set del matí , “van ser convidats” a participar en la subhasta de la qual finalment han sigut els adjudicataris per un euro.

Costos i conseqüències

El preu és simbòlic i exigeix una ampliació de capital d’uns 7.000 milions d’euros a la qual els accionistes de l’entitat càntabra hauran d’acudir en un termini d’un mes per cobrir les provisions requerides (principalment actius immobiliaris dels quals es volen desprendre en 18 mesos). A més, malgrat insistir que compten amb els treballadors del Popular, no van poder descartar futurs acomiadaments de resultes de la consolidació dels dos negocis, que tindrà uns costos d’uns 1.300 milions.

Des d’ahir, el Popular es converteix en una filial del Santander que s’anirà integrant progressivament. L’absorció deixa com a principals perjudicats els accionistes, que perden el total de la inversió després que els seus títols hagin quedat a zero. Els clients, però, no veuran els seus dipòsits o hipoteques afectats. Associacions com Adicae ja han demanat mecanismes extrajudicials perquè els accionistes puguin recuperar la seva inversió.

Una altra de les conseqüències immediates és el canvi al consell d’administració. Com preveu el mecanisme de resolució europeu, aplicat per primera vegada en aquesta operació, el fins ara president, Emilio Saracho, serà substituït per José García Cantera, director financer del Santander, que estarà acompanyat per dues persones més de l’entitat i dos independents. El procés no ha tingut cap cost públic i ha servit perquè les autoritats europees puguin presumir d’efectivitat la primera vegada que s’aplica, informa des de Brussel·les Laia Forès.

L’operació, la més espectacular que s’ha vist en l’escenari financer espanyol des del rescat de Bankia, altera també certs enunciats que semblaven inamovibles, com per exemple el que deia que la catalana CaixaBank era, amb més de 15 milions, l’entitat amb més clients a Espanya. El Santander arriba ara als 17 milions. O, també adreçat a l’entitat de l’estrella, el que deia que CaixaBank era el gran gegant financer ibèric: la primera posició passa a mans del Santander, que, a més de Totta, es queda amb la filial portuguesa del Popular.

Què és el que està comprant per un euro, doncs, el Santander? D’una banda, una empresa que en el balanç hi té anotats 150.000 milions d’euros. I el banc espanyol amb la millor quota de mercat en el lucratiu segment de petites i mitjanes empreses. Malauradament, el Santander també es queda l’entitat més empatxada pels actius immobiliaris tòxics de tot Espanya. Es parla de prop de 37.000 milions d’actius dubtosos relacionats amb el totxo.

¿Com va arribar el Popular a aquesta situació dramàtica? La resposta no es pot donar sense fer esment de la calamitosa gestió d’Ángel Ron, president fins al febrer i que va marxar amb una pensió de 23 milions. A més de l’aposta immobiliària, Ron és culpable d’haver comprat el Pastor l’any 2011 -en ple desastre- per 1.246 milions d’euros i sense cap ajuda pública. Anys després va admetre que el valor real del Pastor en el moment de comprar-lo era de 500 milions d’euros negatius.

A això cal afegir-hi la gestió del naufragi que va fer Ron, amb constants ampliacions de capital (se’n compten gairebé mig centenar) que van convertir la inversió en un malson per als accionistes. L’expresident mai va escoltar ofertes d’altres interessats i va dur a terme pràctiques que ja estan en mans dels tribunals, tal com va avançar l’ARA: el banc va obligar clients a comprar accions -les que ahir perdien tot el seu valor- per poder tenir crèdits. A més, va donar crèdits als clients perquè participessin de les ampliacions de capital, fet contrari a la llei.

Una gestió molt millorable

Tampoc la gestió del seu successor passarà als manuals del management. La manera com Saracho ha buscat oxigen en els últims temps ha sigut molt qüestionada: quan va mirar de vendre el banc va posar una data límit i, en no rebre cap oferta, va haver d’ampliar el període. I això va desencadenar el pànic borsari i va propiciar l’esfondrament del preu de cotització dels últims dies. A més, Saracho, bregat a JP Morgan i especialista precisament en fusions, va anunciar una ampliació de capital precisament quan tenia el banc en venda, fet que va alertar els possibles compradors.

En qualsevol cas, en només unes hores s’ha resolt el drama del sisè banc espanyol. Els seus clients van anar a dormir tenint els estalvis al Popular i es van llevar al Santander. I tot plegat sense que en cap moment hi hagi hagut cap mena de contagi a la resta del sistema financer, quan aquestes situacions sovint comporten el temut efecte dòmino.

Per al record queden les paraules de l’exconseller delegat del banc Pedro Larena pronunciades fa vuit mesos: “El Popular és un gran banc i mantindrà la independència”. El Santander ha demostrat que Larena s’equivocava i ara li toca el repte de pair una entitat amb un llast immobiliari ingent. Ho haurà d’afrontar després d’haver fet el seu gran servei a la marca Espanya, concepte creat pel seu anterior president, Emilio Botín. El seu principal competidor a Espanya, el BBVA, ja s’ho mira i ahir valorava l’operació dient que “és una molt bona notícia”.

LES CLAUS

1. Quin ha sigut el problema del Banco Popular?

No va demanar ajudes per comprar el Pastor ni va traspassar els actius tòxics a la Sareb, el banc dolent, i per això arrossega 37.000 milions d’actius dubtosos després d’una mala política comercial. Amb aquesta situació, el Popular va preferir anar fent ampliacions de capital (gairebé mig centenar), que han diluït el valor de la seva acció.

2. Per què ha hagut de ser absorbit i no ha pogut fer front a una altra ampliació?

Perquè ampliant capital ja no en tenia prou per poder-se sostenir per si sol, com apuntaven el Banc Central Europeu i el Mecanisme Únic de Resolució (MUR), que, a més de declarar-lo inviable, van detectar que les pèrdues de l’entitat podien arribar als 8.300 milions.

3. Ha sigut intervingut per les autoritats europees?

Sí, en un procés fins ara inèdit. Després que el BCE decretés que “estava en fallida”, el MUR va intervenir i va obrir un procés de subhasta (tot això en els últims dos dies) en què, sense cap mena d’ajut públic, s’ha acabat atorgant al Banco Santander per un euro.

4. Per què per un euro?

És un preu simbòlic. Un cop decretada la intervenció el Santander se l’ha quedat en una operació gairebé forçada que implica ampliar 7.000 milions de capital per absorbir els passius del Popular i fer front a la reestructuració. Això implica que els accionistes i bonistes del Popular són els grans perjudicats i perden tota la inversió.

5. Quina diferència hi ha entre el rescat del Monte dei Paschi i el cas del Popular?

Si Itàlia no volia deixar caure el banc més antic del món no tenia més remei que rescatar-lo amb diners públics perquè cap de les altres entitats podria fer com el Santander en el cas espanyol. Itàlia, per motius polítics, va aconseguir convèncer Europa per aplicar una “recapitalització preventiva”, l’excepció a la normativa que impedeix les ajudes d’estat.