Santander-BBVA: la fusió impossible entra als radars

BarcelonaAl sector financer hi ha unanimitat: les fusions no s’han acabat. L’operació protagonitzada per CaixaBank i Bankia en els últims mesos no tanca la concentració d’un sector tan colpejat en l'última dècada que ha arribat a perdre més de 100.000 llocs de treball a Espanya. Segurament la cosa no acabarà aquí.

Fonts financeres consultades per l’ARA en les últimes setmanes coincideixen a dir que la fusió que ha portat el logo de CaixaBank a una de les torres Kio i un financer basc a la presidència del gran banc català no serà l’última. Assenyalen, en primer lloc, el Banc Sabadell, que al novembre va estar a punt de ser engolit pel BBVA i, que segons diferents veus, podria ser objecte de compra en els pròxims tres anys. Aquestes veus també apunten que l’etapa encetada aquest any per César González-Bueno té l’objectiu d’endreçar el banc i preparar-lo per a una adquisició, i que d’aquí s’han d’entendre les vendes de negocis no prioritaris (com el seu banc a Andorra aquesta setmana o Bansabadell Renting fa uns mesos). 

Però la novetat és que, per primer cop, una macrofusió entre el Banco Santander i el BBVA, els dos grans bancs espanyols amb forta presència internacional, es veu com a possible. Una operació així s’havia descartat històricament pel volum de les dues entitats (la d’origen càntabre té un valor en borsa de 54.000 milions d’euros i la d’origen basc, de 34.000 milions més), però també per l’íntima rivalitat històrica que hi ha hagut entre tots dos, rivalitat que sovint ha començat des de les respectives presidències i ha arribat fins i tot a l’àmbit personal. 

El principal argument citat per asseverar que una operació així, de la qual, com recorda un destacat financer vinculat al BBVA, fa anys que es parla, seria possible és que l’impacte en matèria de llocs de treball seria inferior al que s’ha vist en la fusió entre CaixaBank i Bankia. “El que marca no és el negoci a l’estranger, sinó la banca minorista a Espanya”, afirma un altre banquer. I tots dos bancs tenen menys quota de mercat i menys oficines de les que tenien els protagonistes de l’última macrofusió. “Això demostra que es podria fer”, afegeix. Una altra veu que també demana l’anonimat hi coincideix: “Seria més digerible que el que hem vist ara”. Es refereix a l’ERO per a 6.452 treballadors signat a inicis d’aquest mes.

El BCE i el perfil dels presidents

Però hi ha un factor clau per creure que una fusió Santander-BBVA seria possible, i això passa per les presidències. Si històricament la tenaç negativa dels presidents a la possibilitat de perdre la cadira ha sigut la primera raó per frenar aquesta mena d’operacions, en aquest cas això no seria ben bé així. Perquè al sector no veuen ni Ana Botín, presidenta del Santander des del 2014, ni especialment Carlos Torres, que és president del BBVA des del 2019, en una posició de força. 

Torres sempre ha aixecat recels entre els seus col·legues per la seva condició de consultor amb passat a McKinsey i acumula diversos problemes a la seva motxilla. El primer és que és president executiu, quan el BCE, el regulador bancari, insisteix que vol presidents representatius amb consellers delegats que portin el pes de l’operativa del banc. "No sé què pensaven a Frankfurt [seu del Banc Central Europeu] del seu predecessor, però a ell no l'aprecien", explica un banquer.

El segon és que hi ha diferents veus que apunten que Torres podria acabar esquitxat en l’escàndol Villarejo, que no afecta cap empresa de l’Íbex-35 tant com al BBVA: l’expresident del banc, Francisco González, va contractar durant molts anys l’excomissari, i la Fiscalia ha trobat recentment també indicis d’administració deslleial en la relació que van mantenir. Són diverses les veus que apunten que Torres, com a delfí de González, podria conèixer aquesta relació i podria veure’s perjudicat pel cas. 

Torres té un últim problema. Si bé és cert que el BBVA ha pujat en borsa des del trencament de les negociacions amb el Sabadell (és el cinquè valor que més millora aquest any, fregant el 30%), també és veritat que l’entitat catalana per la qual ell va descartar pagar més de 2.250 milions d’euros en val ja més de 3.000 i és el segon millor de tot el selectiu espanyol. “Això l’ha deixat tocat”, diu una veu. “És evident que això el penalitza –diu una altra veu–, però és que no té mentalitat de banquer, no pensa en el llarg termini”. 

Tampoc Botín és la presidenta preferida del BCE, expliquen aquestes veus. En primer lloc, perquè és també presidenta executiva, cosa que contravé les recomanacions en governança del regulador. Però sobretot per un pecat original, que és el del seu nomenament com a successora del seu pare, Emilio Botín, que es va produir només 24 hores després de la mort del financer amb un sistema hereditari per la via sanguínia que va escandalitzar la premsa internacional. “Per al BCE, una fusió entre Santander i BBVA seria l’oportunitat de professionalitzar per fi l’alta direcció”, explica un destacat financer.

Amb tot, la macrofusió financera segueix lluny de fer-se realitat. Però per primer cop apareix en el radar de les operacions possibles en l’era dels tipus mínims i l’eterna crisi bancària.