Santander i BBVA encallen a Espanya

BarcelonaEl nombre de sucursals bancàries ha caigut a Espanya fins a les 24.855, quan abans de l’arribada de la crisi n’hi havia més de 44.000. En aquell moment, el 2007, es va arribar a presumir que l’Estat ja era el lloc d’Europa amb més oficines bancàries, per davant d’Alemanya. Però la crisi va escombrar un sector engreixat artificialment pel totxo, i la xifra actual és als nivells del 1980.

Aquesta realitat, que té molt a veure amb el permanent aprimament de plantilles que porten a terme totes les entitats en època de tipus d’interès a mínim, és una bona metàfora de les dificultats dels dos grans símbols de la banca espanyola, el Banco Santander i el BBVA. Les que són la segona i la quarta empresa en capitalització de tot l’Íbex-35 (amb 62.000 i 33.000 milions d’euros, respectivament) i símbols de les finances espanyoles viuen temps convulsos especialment a l’Estat.

La principal conseqüència dels problemes que uns i altres han trobat al seu mercat original ha sigut el relleu de directius. Just abans del Nadal el BBVA anunciava el cessament de Cristina de Parias com a responsable del banc a Espanya. Parias, nomenada el 2014, va ser l’encarregada d’integrar al seu dia CatalunyaCaixa al banc d’origen biscaí. En el moment del seu nomenament (i amb un Francisco González que esgotava ja els últims anys de la presidència) l’executiva entrava fins i tot en les quinieles per succeir-lo. Ara bé, la magnitud del repte era gran: “De Parias, la gran esperança de FG per rehabilitar l’agònica xarxa comercial de BBVA a Espanya”, titulava el diari digital Hispanidad en aquell moment. Parias, però, ha durat cinc anys en el càrrec i serà reemplaçada per Peio Belausteguigoitia.

La situació ha recordat la que es va donar al Santander ara fa un any. En aquell moment Ana Botín va destituir José Antonio Álvarez, conseller delegat de l’entitat, i el va situar com a president del banc a Espanya. La idea era substituir-lo per l’italià Andrea Orcel, un fitxatge calamitós que no es va arribar a produir i que ha acabat als tribunals. El cert és que Álvarez va perdre el càrrec de número dos del banc per qüestions relacionades amb el comportament del negoci espanyol del banc: fonts financeres van explicar que el seu error va ser qüestionar davant de Botín la capacitat de Rami Aboukhair, conseller delegat del Santander a Espanya i home de la més estricta confiança de Botín de la seva etapa al Regne Unit. Álvarez va qüestionar en concret la creació del Compte 1/2/3, insígnia comercial de l’entitat vermella que, segons va dir, havia perjudicat més que ajudat els resultats del banc a Espanya.

De trampolí a patata calenta

A la banca espanyola és en els càrrecs de responsables de la xarxa comercial o del negoci a Espanya on teòricament caldria buscar els candidats a pujar al capdamunt de la jerarquia de l’entitat, però al Santander i al BBVA aquests càrrecs s’han convertit en patates calentes. Els resultats també ho acrediten: el 2018 al banc dels Botín, per exemple, un de cada tres euros del benefici ja prové de la filial brasilera. I com a segona font d’ingressos hi ha una disputa entre Espanya i el Regne Unit.

Pel que fa al BBVA passa una cosa similar, però en aquest cas el gran motor del negoci és Mèxic. El 2018 va obtenir al país 2.384 milions d’euros de beneficis, cosa que suposa el 45% del total. El negoci espanyol frega el 25%.

La borsa reflecteix en part aquestes dificultats de Santander i BBVA. L’entitat dels Botín era, al tancament de l’edició de divendres, entre les nou empreses de l’Íbex-35 que no han apujat el seu valor aquest 2019, amb un -0,08%. El BBVA se n’ha sortit millor i ha vist créixer el preu de les accions un 14%, una escalada especialment meritòria en ple escàndol per la contractació de l’excomissari Villarejo.

Aquest cas, que és en mans de la justícia i amb el BBVA com a imputat, podria, segons fonts financeres, donar encara un disgust més a l’entitat que presideix ara Carlos Torres. Segons aquestes veus, el president mateix, en el càrrec des del gener, podria veure’s implicat en un escenari que comprometria la seva continuïtat al capdavant de la segona entitat d’Espanya i també segona de Catalunya.