BARCELONAEn el món de les fusions bancàries hi ha una màxima. Només en dos supòsits es fan públiques les negociacions: el primer, quan l’acord és molt imminent i només cal polir detalls. És el cas del que es va viure al setembre amb CaixaBank i Bankia. El segon supòsit fa referència a quan no hi tens més remei, perquè una filtració ha permès que la premsa se n’assabenti. Aquest segon és el que es va donar el 16 de novembre passat entre el BBVA i el Banc Sabadell en un dia convuls. Un dia que, segons expliquen amb la perspectiva dels mesos fonts financeres a l’ARA, va fer saltar pels aires una negociació que es encara estava en la fase inicial.
Inscriu-te a la newsletter Primer set per al SabadellInformació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi
Va ser un dilluns complicat des de molt d’hora. La notícia saltava abans que obrís la borsa espanyola: el BBVA anunciava la venda de la seva filial als Estats Units per 9.700 milions d’euros. La notícia va deixar els directius del Banc Sabadell amb la sensació d’haver patit una traïció. La raó? Poques hores després es coneixia. Els dos bancs estaven negociant activament una fusió que deixaria el banc amb seu a Alacant, la quarta empresa més gran de Catalunya per facturació, en mans del banc d’origen biscaí i present madrileny. En converses d’aquesta índole cal un mínim de transparència respecte de les grans decisions de negoci per poder valorar cada banc –i la venda de la filial nord-americana del BBVA ho era–, però el cert és que Josep Oliu i Jaume Guardiola, encara màxims directius del banc català, es van assabentar d’aquella venda, sense dubte treballada durant mesos, aquell mateix dilluns.
Qüestió de desconfiança
La notícia, així, va tenir dues implicacions immediates. La primera va ser que es va disparar la desconfiança en unes negociacions que en cap moment havien estat fluïdes. I la segona, que es podia produir un important desequilibri entre les valoracions en borsa dels dos bancs. Els mercats, en el desfavorable context de diner barat, premien sempre les entitats que es venen participades perquè els permet ajustar costos, fer caixa, alliberar recursos i eventualment centrar-se en negocis o mercats més rendibles. Per això la venda per sorpresa de BBVA Compass era un roc a la faixa de Carlos Torres que al Sabadell no van perdonar: “Ens vam sentir enganyats”, explica una font financera que va viure aquells esdeveniments.
Però el BBVA no va tenir gaire temps d’assaborir la sorpresa que tenia per al Sabadell. La venda de Compass va fer que molts telèfons s’aixequessin i aquell mateix dilluns, cap a les 16 hores, El Confidencial avançava que el BBVA i Sabadell negociaven la seva fusió. Era una informació que cap dels dos bancs hauria volgut fer pública fins que no hi hagués un mínim acord. Però allò va fer canviar radicalment les borses. En un inesperat gir dels esdeveniments, el BBVA va veure com no només no ampliava al seu favor la diferència de valoració amb el banc català (l’entitat biscaïna és entre vuit i nou cops més gran que la catalana), sinó que de sobte passava a beneficiar el Sabadell: aquell dia l’Íbex-35 tancava amb l’entitat que presideix Josep Oliu pujant un 24%, mentre que el BBVA ho feia un 15%.
La discussió del preu
Aquell canvi va tenir continuïtat en els dies següents i va complicar la decisiva qüestió del preu, que discutien Oliu i Torres. Els seus segons, Guardiola i el turc Onur Genç, no anaven gaire millor: aquella mateixa setmana aquest últim afirmava en públic que el BBVA tenia dues alternatives més a banda del banc català, en unes declaracions que tampoc no van ser ben rebudes.
Algunes fonts financeres expliquen que el 27 de novembre, quan es va conèixer el trencament de la negociació, Torres havia posat sobre la taula la possibilitat de fer l’operació sense intercanvi d’accions, extrem que complicava encara més la vida als treballadors del Sabadell i també als seus accionistes. Allò i les diferències de valoració (uns 300 milions d’euros) van propiciar un trencament que a l’entitat catalana va ser acollit amb una poc dissimulada eufòria i que va incloure que fins i tot circulessin mems per WhatsApp celebrant la desfeta de la fusió. Però el fracàs de la negociació havia començat de bon principi, amb una ocultació d’informació clau que va ser llegida a Barcelona com un engany.
LES CLAUS
1. Què volien els bancs amb la fusió?
Tallar el daltabaix borsari dels últims anys. El Sabadell ha perdut des del gener del 2017 el 72% del preu de les seves accions, mentre que el BBVA ha perdut prop d’un terç del seu valor des d’aleshores.
2. Per què una fusió ho podria haver arreglat?
Perquè les fusions arriben acompanyades de retallades de costos, de manera que se sumen els clients de dos bancs, però s’assumeixen amb només una part dels seus treballadors.
3. Què va transcendir de la negociació?
El BBVA oferia un intercanvi d’accions que establia que el Sabadell era nou cops més petit que el BBVA. La visió del banc català és que era vuit vegades més petit: la diferència era de 300 milions.
4. Què hauria passat amb el Sabadell amb la fusió?
El banc català hauria desaparegut com a tal. A Oliu se li va oferir una vicepresidència i només una petita part dels serveis centrals del banc d’origen vallesà haguessin seguit.
5. Quin és ara el pla?
El Sabadell en principi encara el futur en solitari. El seu preu de l’acció ha pujat un 15% i es dona per fet que es desprendrà de la filial britànica, TSB, per guanyar oxigen. També segueix el seu pla de reducció de personal.