Ron i Saracho es declaren la guerra

Barcelona“La victòria té cent pares i la derrota és òrfena”. La frase de Napoleó era premonitòria de la batalla que es va desencadenar ahir amb el Banco Popular com a protagonista. Els dos últims presidents de l’entitat han començat aquest dijous una dura pugna per fixar la paternitat del desastre del Popular, banc que va fer fallida fa 13 mesos en plena bonança econòmica.

La comissió d’investigació de la crisi financera que s’està celebrant al Congrés dels Diputats ha donat lloc a un espectacular creuament d’acusacions que bé podria haver format part d’algun programa de 'prime time' i teleescombraria. Però no eren folclòriques ni toreros els que es llançaven els plats pel cap: eren els dos màxims executius de la fins fa poc cinquena entitat espanyola. La imatge ha estat especialment insòlita en un àmbit tan ancorat en els eufemismes i la contenció com és el sector bancari que ha sobreviscut a la Gran Recessió.

La discussió de fons entre Ángel Ron (president del Popular entre 2006 i 2017) i Emilio Saracho (president durant els últims mesos del banc l’any passat) estava en qui i com va matar l’entitat. Ron ha volgut jugar durant el matí la crítica més repetida que flota sobre la figura del seu successor: que va rebre el pacient ja al quiròfan, però que el va acabar de matar amb el seu mal pols.

I Saracho, en una no menys demolidora compareixença a la tarda, ha fet un retrat descarnat i contundent de quina era la situació que li va tocar pilotar al banc. El relat que tots dos han explicat poden tenir fins i tot conseqüències penals en un cas que ja està judicialitzat i que, segons els especialistes, seguirà durant anys en aquesta situació de conflicte legal. Perquè el Popular, en caure, ha convertit en ruïnosa la inversió dels seus accionistes.

Ron com a víctima

Aquest últim punt ha donat a Ron armes per començar el seu atac sobre el seu successor. S'ha presentat com un “perjudicat” que havia perdut prop d’un milió d’euros per culpa de la reducció de valor de les accions del banc, i ho ha fet apel·lant als principis del capitalisme: “És un cas d’especial gravetat, la propietat és un dret fonamental que va ser conculcat”, ha proclamat davant els diputats.

Ron s'ha permès defensar la seva gestió (el seu banc passava per ser el més solvent d’Europa l’any 2006, quan ell va accedir a la presidència, i quan en va marxar les accions havien caigut un 98%) recordant que tots els bancs van fer una gran aposta immobiliària abans de l’inici de la crisi. I ha contestat als informes de particulars i de la CNMV que indiquen que el Popular hauria ocultat pèrdues durant anys que el banc: “Va passar tots els controls possibles i sempre ha dit la veritat”. Però el seu veritable objectiu d’ahir era atacar Saracho.

“[Saracho] va manifestar que no coneixia els fonaments de la banca comercial i que ho arreglaria amb una ampliació de capital o amb una venda ”, ha dit Ron. Segons ell, Saracho ha arribat a dir que, si no venia el banc abans del juny, “muntaria una tómbola”. També ha afirmat que, per a Saracho, “l’acció estava cara” i que el seu principi d’actuació passaria per “infondre el pànic a autoritats, accionistes, al mercat”.

Segons la versió de Ron, Saracho va arribar a amenaçar el BCE d’“estavellar l’avió a les seves portes”. “Potser era una estratègia de negociació, però com a estratègia per gestionar un banc comercial... recorda a la conducció temerària”, ha lamentat.

Il·legalitats comptables

Saracho, al seu torn, ha explicat que va acceptar el càrrec “per responsabilitat” però que li feia una “peresa infinita”. Per a ell, el Popular “estava condemnat” i no tenia “cap possibilitat de sobreviure”. Amb tot, la liquidació i venda al Santander per un euro “va evitar un desastre bíblic” malgrat que ell va intentar “a mort” evitar aquest escenari.

“En deu llargs anys d’agonia, [el Popular] va perdre tota capacitat de sobreviure pels seus propis mitjans; va perdre ocasions d’or per allargar el seu període però va cometre massa errors”, ha fet. “I els errors son dels gestors, meus en els meus 108 dies i de Ron en la resta”, ha afegit.

La càrrega més dura contra Ron ha estat en valorar la comptabilitat que va deixar al banc. Segons ha dit, durant l’ampliació de capital “es van treure provisions que ja s’havien fet per posar-les on les deia l’inspector”, incorrent en “trampes” i demostrant que hi havia hagut “voluntat d’ocultació”. “Això és una trampa, punt i final, i està malament”, s'ha exclamat.

“Aquest banc que Ron descriu com una meravella, per dins era un desastre; tenia crisis de ràtios, de preu de l’acció, de ratings, de reputació mediàtica, de comunicació...”. Durant la seva llarga compareixença, ha qualificat de “caca” el banc i de “merda” les seves accions. Ron, a més ha replicat que en seu judicial parlarà d’altres qüestions. La guerra tot just ha esclatat.